marginàlies

El temps ja no fa profit, diu amb la veu encara tensa, mirant-se les mans que han tornat rebeques i sense força. Les mans que l’han precedida sempre i ara ja no poden fer-li d’ambaixadores. Les mans són les eines del cor, li ensenyà una tia que diuen que morí en certa olor de santedat. De la seva destresa en depèn la bondat o la maldat de les persones, l’alliçonava.

I de cop la memòria se li desferma i no s’atura fins als anys de les estretors, quan, malgrat totes les privacions, les dones que s’havien de casar mostraven la casa. Ella la mostrà una festa de la Raça de fa una eternitat, se’n recorda com si fos ara. El neguit percudint-li l’estómac, l’empegueïment que li robava les paraules, la dolcesa de sa mare que rebia les visites. Ni son pare ni sa mare no volgueren que cap filla se n’anàs de criada ni que cap es fes monja. De servituds, les mínimes, deia son pare.

Hi anà tothom, és clar, a veure la casa, la casa encastellada encara li diu, que no li lleia gaire però era l’única que aleshores es podien permetre ella i el seu home. Una vista que permetia alenar a fons, sí, però la humitat se la menjava i els quartos curtejaven. I per pujar-hi l’aigua t’havies de posar bé amb Déu. Tenia molt bona mà per brodar i s’hi mirà molt per fer el llençol bo, que li costà una animalada però valgué la pena perquè feia una plantassa i ben molt que va ser admirat. Encara el té estotjat a la caixa que va ser de son pare, que la rebé del seu i aquest del seu. Ho brodà gairebé tot, ella, amb una il·lusió que no s’havia descobert fins aleshores.

I un cop casada, a canar i cotnar; esmar i armar; estirar i estibar; llavar i llavorar; parir i parar; sembrar i semblar; servir i sargir; solcar i servar; trenar i tramar. I estimar sense dir-ho gaire perquè no cal: es mostra i es fa sense escarafalls. No hem de presumir de res, li deia la seva tia virtuosa. Els presumits es mustien aviat i molt més les dones. Deu ser per això, perquè mai no ha presumit de res, que ha arribat a ser tan vella. És vella, sí, i es penedeix de ben poques coses que mai no dirà a ningú. I el temps, ai, el temps!, ja no fa profit.