LA PELL DE BRAU

Taller personal de J. Soler i Àlvarez

10 de maig de 2007
0 comentaris

ENTREVISTA A ALFONS LÓPEZ TENA

"L’esfondrament econòmic i social de Catalunya s’esdevindrà en un termini de cinc a deu anys"

ALFONS LÓPEZ TENA (Sagunt, 1957) és notari i vocal del Consell General del Poder Judicial, nomenat per CiU. Llicenciat en Dret per la Universitat de València, és membre del Consell Social de la facultat de Dret de la Universitat Ramon Llull, d?Òmnium Cultural i del consell assessor d?Acció Cultural del País Valencià. Ha publicat ?Catalunya sota Espanya. L?opressió nacional en democràcia?, un treball que li ha dut tres anys de reflexions i que ha tingut un gran ressò.

Qui està contra qui en la relació Catalunya-Espanya?
Espanya està contra el nostre país, i ens va situar sota seu a partir del moment en el qual vam quedar sotmesos a la corona castellana.

En el seu llibre vostè estableix tres finals possibles de la confrontació Catalunya-Espanya: un Estat plurinacional, una Catalunya independent o una Catalunya aniquil·lada nacionalment. Quina de les tres opcions és més possible en el context actual?
El que ja és impossible és que els espanyols acceptin compartir l’estat i que aquest sigui per igual l’estat de la nació catalana i el de la nació espanyola, de la basca i de la gallega, entre d’altres coses perquè els espanyols no reconeixen l’existència d’aquestes nacions. Diuen que tots som espanyols però ens tracten com a espanyols de tercera.

Amb un Govern del PSOE que com a mínim presentava com a eslògan l’Espanya plural, tampoc no s’ha avançat en aquesta direcció.
Des del govern espanyol no s’ha fet res, a banda de mentir. Recordem les paraules de Zapatero prometent que donaria suport a l’Estatut que aprovés el Parlament de Catalunya. Després va dir que el deixaria ?net com una patena?, i posteriorment, que ell no havia promès que donaria suport a l’Estatut, sinó a ?un Estatut?. D’això se’n diu mentir, oi?

Si la possibilitat de compartit Estat està esgotada, queden dues vies més. Cap a quina estem dirigint-nos?
Una província amb una submissió econòmica cada vegada més forta, on la Generalitat no és més que una instància administrativa subordinada a la qual li passa per sobre tota la legislació que vulguin fer, que els seus conflictes siguin resolts per un Tribunal Constitucional nomenat pel PSOE i el PP, i que es perpetuï l’espoli fiscal. Això ens duu a la marginació i a la dissolució no ja com a nació, sinó com a societat que no pot tirar endavant.

Parlem del llarg termini?
Malauradament, no. Amb un estat que té el 40% del PIB i una Catalunya que no arriba al 19%, quan hi hagi la propera crisi econòmica, que hi serà, no tindrem estris econòmics per tirar endavant. Què passarà? La conversió de Catalunya en província és accelerada. Ara ja passa amb l’Aeroport de Barcelona, entre la no inversió a El Prat i la sobreinversió a Barajas i el fet que els successius governs espanyols han posat com a condició a les aerolínies internacionals per operar a l’estat que els seus avions no aterrin a Barcelona, estan posant-nos al límit. És només un exemple que em porta a afirmar que en aquestes condicions, l’esfondrament econòmic i social de Catalunya s’esdevindrà en un termini de cinc a deu anys.

De qui depèn que sigui viable la tercera de les possibilitats que vostè contempla per a Catalunaya, la independència?
Depèn exclusivament dels catalans.

Per la via del referèndum?
Sí, és clar.

No cal l’autorització de l’Estat espanyol per a convocar-lo?
Tots els pobles tenen el dret a l’autodeterminació segons la carta dels drets polítics i socials de la ONU, que està signada per l’Estat espanyol. Per altra banda, al Quebec s’han fet dos referèndums, al Regne Unit els acords de Divendres Sant van suposar que el govern de Tony Blair reconegués el dret d’autodeterminació d’Irlanda del Nord, i així és com va començar el procés de pau. En el cas de Montenegro, ha estat la pròpia UE qui ha organitzat el referèndum d’autodeterminació.

Si el Govern català volgués convocar un referèndum ara, ho podria fer?
Sí, sota l’empara de la legislació internacional. Suposaria una confrontació directa amb l’Estat espanyol si és que aquest no ho accepta.

Tot just fa un parell de setmanes, les dues forces nacionalistes de Catalunya, CiU i ERC, van tenir l’oportunitat de votar una moció al Parlament pel dret d’autodeterminació. Però per enfrontaments de partit, tot va quedar en un bon riure a Madrid…

Aquesta situació té poca importància, és una anècdota, perquè es barrejava amb la conjuntura política, era només una lluita de partits. El que ha de fer el país és passar de les declaracions a exercir els drets.

L’actual Govern de Catalunya no té entre els seus interessos, ni de bon tros, convocar un referèndum d’autodeterminació.
Aquest Govern, i sobretot el president, es pensava que amb l’Estatut ja hi hauria un escenari estable per als propers vint-i-cinc anys, però ja es veurà quina sentència farà el Tribunal Constitucional. En el moment en què es produeixi aquesta sentència, que deixa l’Estatut completament destrossat, és quan les opcions es veuen de manera clara. Perquè l’opció de l’entesa amb Espanya que és l’Estatut, i que dóna preponderància a l’Estat, no ho oblidem.

Dóna per fet que Constitucional ?destrossa? l’Estatut?
Evidentment, i ara la qüestió ja no és si el destrossarà, sinó quan ho farà. Hem arribat a un límit en què tenim menys autogovern del que teníem.

Quin camí queda?
La independència, excepte que la part espanyola accepti un estat plurinacional si se n’adonen que la independència de Catalunya és imminent. Efectivament, els seus jocs d’enganyar duen a la independència del nostre país, com en el seu moment la van dur a Cuba, Puerto Rico, Filipines, etc. Si els espanyols consideren que no hi ha prou majoria a Catalunya a favor de la independència, que convoquin un referèndum i ja veurem els resultats. Aquest és un principi democràtic, que l’apliquin.

Quin benefici en podria treure Catalunya de la participació d’un partit nacionalista català en un executiu espanyol?
Es limitaria només a un càrrec per a una persona determinada. Però el projecte nacional català no consisteix en què determinades persones siguin ministres.

En general, la classe política catalana ha pecat d’innocent en la seva relació amb l’Estat espanyol?
Han pecat d’innocents, però s’havia d’intentar l’entesa, el diàleg i la pedagogia. També s’havia d’intentar fer un Estatut. I ara és el moment de fer balanç de què n’hem tret de tot plegat, que no cal que ho detalli, oi?

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!