marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

12 de juliol de 2020
0 comentaris

ELS ALENS DE L’AIRE

No passar un alè d’aire, en el llenguatge polit de la matriarca que ja no recorda d’on el va pouar, vol dir que no en fa gens, d’oratge. I si, a més, el dia és feixuc de calor, la sensació gairebé d’ofec et pot prendre ben aviat.

La matriarca no en sent passar cap d’alè, d’aire, però tampoc no n’enyora: en no poder fer el que voldria, servir els seus com ha fet sempre, es conforma molt a la mala a seure a la butaca en el mateix indret on seia el seu home –sempre li deia el seu home- per poder beure el que ell bevia amb una avidesa gairebé infantil: la majestuositat dels penyals que l’esguardaren fins que s’imposà el toc de la mort.

Ell, el seu home, hi comptava milanes, damunt els penyals, i hi feia passar els contes i romanços que relatava amb una veu plena, feta per quedar i marcar empremta. Ella només hi veu difús els seu esguard confiat que li entreté l’espera. I què espera, sembla que es demani quan acala la mirada i juga amb els dits presos per la fluixesa extrema i l’artritis.

I com es viu l’esperança quan els anys fan de paret als alens de l’aire?


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.