LA SORT DELS ADMINICLES

Llegint aquells –i aquelles- que més clarament diuen, descobreixes tot de mons que t’omplen d’estímuls i esquers el teu univers de butxaca, i sense els quals aniries permanentment amb una ala penjant. Avui, un d’aquests referents sòlids, Sebastià Alzamora, m’ha fet dir per primera vegada el mot “adminicle” que ell refereix a les màscares que han d’actuar, segons els experts, de barrera contra l’atac implacable del coronavirus. No el coneixia, no em fa res dir-ho, i des que el conec no deixa d’anar, juganer, d’una banda a l’altra d’una pensa que en necessita una bona partida, d’adminicles, per no perdre l’aplom ni la compostura.

I parlant amb dues donasses –sumen més de cent vuitanta anys- me’n fan a mans altres d’immaterials però igualment de gran ajut per poder anar dret i cara alta, sense caure en la més odiosa de les arrogàncies. Totes dues han estat a temps de “fer ranxo”, això és, com indica el Diccionari Català-Valencià-Balear, el lloc on el carboner té la seva barraca i la sitja de carbonar. Son pare en feia, de carbó, i passat Pasqua i fins a sant Mateu, patró de la vida i el sant que clou l’estiu, s’estaven ell i la seva família en un dels molts alzinars del terme fent carbó i enfilant solituds i vida rocallosa. I tot per poder menjar amb la màxima dignitat.

Era tot nervi i extremadament tossut i magre, son pare i el meu padrí, i del viure rost en va treure moltes codalades i dites. Una, molt adient per descriure l’actual sobreabundància d’absurditats i andròmines: “Els cans d’en Gostí lladraven de massa grassos”. Quan ens adonarem que el consum i els seus agents implacables ens alcen la camisa amb una descaradura insuportable?

I la segona, molt més punyetera i punyent, pròpia d’esperits rebels i carnadures indòmites: “Si favor m’heu fet, més me’n mereixia”. Traieu-ne les lliçons que més us lleguin. Siguin les que siguin, seran grans adminicles.

 

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *