PESSIGOLLES FINS AL SINGLOT

El meu preceptor menor és fugisser, com tots els que tenen tirada a harmonitzar la pensa regularment i a veure i analitzar el que hi ha més enllà del joc i del bellugueig constant de les coses, de les raons i de les paraules. De sobte, abandona els seus dos anys i vuit mesos, i allò que l’entreté, que és tot, i s’arrecera a part o banda cantussejant o parlant només per ell. No fa res especial: en ser on vol, pren el que sigui, ho mira des de tots els angles possibles, es diu qui sap què i calla, sobretot calla.

En notar que ha fugit és inútil cridar-lo perquè no contestarà: no vol interrompre les voltes al fil dels seus pensaments impol·luts que converteix en troca molt més gran que ell. És clar que el trobes sense gaires dificultats i en ser on s’ha arrecerat, et rep amb tota la puteria del món concentrada en sa cara d’entabanar mopis que et ve a dir que no cal que siguis tan ansiós ni pateixis, que ell necessita tant el seu espai com els moments només seus; com tu i com tothom. Espais i moments, per cert, et diu amb els seus ulls oberts de pinte en mar, que mai no s’han d’abandonar ni negligir.

I emparant el teu esguard esglaiat amb la seva generosa prosòdia, et pren la mà perquè no et perdis en l’estupefacció. I per recuperar-te de l’ensurt lleu que t’ha provocat, el diu que et convidaria a jugar amb ell una estona amb un dels jocs que té la seva consola, que comparteix amb el seu germà –el meu preceptor major-, però que gairebé tots són violents i a ell no li agraden gens. Per això, per ell és molt millor que el prenguis i li facis totes les pessigolles que pugui resistir, fins que li provoquin singlot.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *