TRENCAR MORTERS

La calor abrusadora no embroma la llum que pren cap al ple de l’horabaixa i és d’agrair. Ni les aus, tement les conseqüències de la calda, s’atreveixen  a fendir el cel que electritza els colors i encén la sang de tot allò que alena. És davant grandeses com aquesta que hom pensa que s’haurien de trencar tots els morters que de la dignitat humana en fa pols i no gens sideral com la que deixen els estels en morir.

Morter, ens recorda el diccionari, és un vas de pedra, de metall, etc., de cavitat semiesfèrica on es trituren certes substàncies que es volen polvoritzar o reduir a pasta. Doncs això, s’haurien de fer mil bocins els morters que redueixen els nostres drets individuals i col·lectius a pols de fang. I entre aquests drets, els dels catalanoparlants que segueixen a mercè d’un poder judicial que no és altra cosa que la inquisició, sobretot lingüística, recidiva. I si, a sobre, els catalanoparlants seguim la consigna del dominant sense contemplacions que ens diu que el seduïm, que amb el català hem de seduir… Seduir a qui? A qui ens aplica morter? No entenem que seduir vol dir reduir?

Passa exhaust un trencapinyons, o ho sembla, i hom pensa en l’adagi popular sobre el morter: “Ara que ets morter, para; quan seràs maça, ja picaràs”. I quan serem maça? Qui ens ho consentirà?

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *