LA MORT I EL CIRC QUE GENERA

“La mort afecta tot i tothom, democratitza la vida i el cadàver es jerarquitza segons la rellevància social”, diu Rosa Planas en el seu llibre “L’espectacle de la mort a la Mallorca del segle XIX”, editat per Lleonard Muntaner a la seva col·lecció Panorama de les Illes Balears.

En efecte, el gran enigma, allò que amaga la mort, que tant és la fi de la vida com el principi del desconeixement, acompanya l’ésser humà des que es descobrí únic i amb capacitat creadora i transformadora. Per això, la mort, amb tota la seva càrrega de misteri, ha generat al llarg de la història de la humanitat infinits rituals i signes –discrets o majestuosos- per honorar els difunts, per perpetuar d’alguna manera la seva memòria. És per això que, de l’anàlisi del tractament de la mort en tot moment, se’n pot treure el perfil de la societat de cada instant.

I això fa Rosa Planas en aquest text breu i clarament didàctic tot analitzant sumàriament el tractament de la mort a l’illa de Mallorca en el segle XIX. El 1787, Carles III va prohibir, per raons higièniques, els enterraments dins les ciutats. Aleshores, cada parròquia solia tenir el seu propi cementiri. Serà, per tant, durant el segle XIX que aquesta prohibició vigirà plenament canviant substancialment el tractament social de la mort. Assistirem, per exemple, amb el “vestit de plorar” preceptiu, al naixement dels cotxes fúnebres, en ordenar-se que els cadàvers “no romanguessin a les esglésies més que el temps necessari per fer les exèquies de cos present”. I amb aquest nou comerç, farem una ullada a les lluites entre les empreses funeràries que s’aniran creant perquè, ja se sap, la mort també és “un mercat cobejat i que no falla mai”.

Ens aproparem igualment a la vida dels cossos difunts, que amb freqüència no era gens plàcida com en el cas dels cossos incorruptes o dels sants, que eren objecte d’un veritable tràfec de relíquies. O dels cossos abandonats, en un nombre gens menyspreable d’infants. O dels cossos vergonyants, com els dels suïcides.

Veurem també com l’espectacle de la mort feia el ple en les execucions públiques, que esdevingueren clarament una eina alienadora per a les masses. En aquest sentit, es calcula que unes dotze mil persones assistiren a Manacor a l’execució de Miquel Llull, veí d’aquest lloc que matà son pare, el 9 d’octubre de 1864. I ens aproximarem a un ofici ben poc edificant, com era el de botxí, que, en ocasions, la seva malfeineria provocava en el condemnat un suplici absolutament innecessari.

En definitiva, un text volgudament instructiu, que fuig de l’anècdota per preservar el tronc de l’estudi, i que diu molt, tot i el seu caràcter sintètic; i ho diu molt ben dit.

Afegeix un comentari