EL CAMÍ DELS PEIXOS

Mai no pretenguis aconseguir tocar la cara a la felicitat, que et decebrà, tan gelada, tan correcta, tan maquillada. Afanya’t tostemps a assaborir la satisfacció i la calma que genera. I no te separis mai de la comoditat arriscada del silenci.

En acabat de llegir aquest paràgraf, tornà arrere perquè no es creia que aquesta bretolada fes part de la novel·la lleugera, molt més grisa que no negra, que l’entretenia des de feia uns dies. Sabia que llegir en diumenge dematí  provoca distorsions serioses perquè les lletres també gandulegen i, desenfeinant, perden els atributs, s’abandonen i deixen anar les anses dels sentits. O bé permeten que les paraules s’ordenin per atzar i reconverteixin novel·les  exigents en imants de frigorífic, en notes de compra o en sentències insensates d’autoajuda, com suposava que era el cas.

Comptat i debatut, ho donaríem tot, la vida, per poder narrar la nostra mort. L’hem assimilada tant a un somni estrany, incòmode, amb cara i ulls diferents, que ens sentim destinats a fer-ne la crònica per perdurar-nos. Què no donaríem, a més, per viure en el temps dels somnis, que s’escampa i es constreny, s’estira i s’arronsa a discreció, sense obeir cap llei. I sentir plenament el seu sòl d’arena que engoleix els peus i la urbanitat; que tant pot fer de tàlem com de tomba.

Enutjat novament, ja no vol tornar arrere a cercar el paràgraf ver. Tancarà la novel·la grisa que pretén ser negra i es tirarà a la mar per seguir peixos de mida respectable que el fan anar on volen, a voltar sense rumb imaginant-se que han traçat el camí del son i del somni on no cal dir res per sentir com el confort troba les venes i espanta el temps.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *