DEL PLANY AL JOC

El plor d’un infant m’inhabilita absolutament per pensar o fer qualsevol cosa. I és igual que el plor sigui motivat o fruit d’una enrabiada. És clar que res no tenen a veure els efectes invalidants d’un nin tràgicament sol, només amb la seva angúnia i les llàgrimes desesperades entre les runes d’un bombardeig, posem per cas, que els que em provoquen la pena amb plant d’aquelles criatures ferides en el seu orgull, que ja és tan enter i fort com el dels grans que tenen com a virtut i signe de fortitud interior no plorar mai. Tanmateix, unes i altres em trasbalsen.

Diuen que l’acumulació densa d’anys activa l’estovament generalitzat de la persona; que l’emotivitat ja no respecta regles ni fronteres i es manifesta cada cop que ho creu necessari amb la potència que cal. Probablement, aquesta incontinència emotiva s’agermana amb altres incontinències que no criden, precisament, la dolcesa.

Per acumulació d’anys i per aquesta sensitivitat sense cuir, ahir, el plor del meu preceptor menor, em va desmuntar com ho fa ell amb els jocs de construcció amb els que juga tant. No cal entrar en detalls, basti dir que, d’entrada, no el vaig deixar anar on volia perquè anava descalç. Entre el no amorosit que li vaig dedicar i les llàgrimes com el puny que començà a vessar no hi hagué pràcticament temps computable. Me’n bastà veure’n una, de llàgrima, per posar-me’l al coll i partir sense destorb cap on volia anar encabotadament.

Es calmà tot d’una, tampoc no cal dir-ho, i oblidà de seguida el motiu de la seva ràbia. Com si no hagués passat res, en ser on volia ser, em seguí alliçonant amb el més abalconador dels somriures. I va ser quan vaig enyorar la seva capacitat absoluta per no emmagatzemar a la memòria allò que no val gens la pena estotjar-hi, just el que feim els seus alumnes.

Fa anys, molts anys, quan una criatura plorava sense motiu –sense motiu per qui tenia esment d’ella, evidentment- solia ser habitual sentir que li deien: si no acabes de plorar, vendré i sabràs per què plores. Aleshores l’agressivitat es posava com la pols per la superfície de fets, gests i fins i tot paraules,  i senties sempre i per tot la seva olor molt semblant a la de la pólvora.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *