Mai no és tard per saber coses que no ocupen cap lloc enlloc, coses que ni necessites per res ni et faran cap profit, però que, en saber-les, sents quelcom semblant a un glop de satisfacció, sensació efímera, segurament, però ben perceptible, capaç fins i tot de deixar empremta per un temps.
M’agrada el cafè, molt, i em ve d’avior, raó per la qual de sempre no he vist més que cafeteres italianes per casa. Un element, per cert, que, de petit, me meravellava: no podia entendre com així l’aigua posada a la cassoleta de baix, acabava a dalt convertida en cafè d’aroma penetrant fent aquest rogall tan característic. I n’hi havia -i a la casa pairal encara n’hi ha- de totes les mesures, des de la d’un cafè fins a la de dotze, que se solia fer en les grans celebracions.
Tota la vida entre cafeteres italianes i no és fins avui que he sabut qui les va inventar i quan: l’autor d’aquest giny fantàstic va ser Alfonso Bialetti (1888–1970) l’any 1933 i li digué “Moka Express”. Aquest enginyer va tenir la pensada de poder fer-se el cafè a casa fruint-lo tant com en els establiments públics. Aleshores, les cafeteres que podríem dir de bar eren molt voluminoses i havien de ser manejades per personal especialitzat. Tan grans eren que a un altre enginyós se li va ocórrer donar-li forma de locomotora de tren i així tenim l’origen del cafè exprés i, també, del nom de la cafetera de Bialetti.
Satisfeta la curiositat, me n’he fet un, de cafè, i mentre l’assaboria m’he assabentat d’un altre detall intranscendent però ben alliçonador: Renato Bialetti, fill d’Alfonso i el veritable artífex de l’expansió de la “Moka Express”, en morir va voler que l’incinerassin i dipositassin les cendres dins una Moka del model més gran. I fet pols dins la cafetera presidí el seu funeral. Quina meravella!
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!