PIFOLERS

Un pífol o pifre és un flautí de so molt agut que es toca de través i que cap allà el segle XVI va triomfar entre els  soldats suïssos. D’aquí començà a fer-se present en la música militar i acabà arrelant en les bandes d’aquest gremi.

Édouard Manet, el 1886, pintà el quadre que acompanya aquesta nota i el presentà al Saló de París d’aquest any, però fou rebutjat pel jurat. Émile Zola, no obstant, alabà força l’obra del seu amic pintor en el diari “L’événement” i per això va ser acomiadat. Tanmateix, seguí lloant Manet a “Revue du XIXe siècle”, bo era Zola.

Reconec que vaig arribar ja fa temps a aquest instrument de vent, que em recorda les criatures i els seus jocs amb tambors, a través dels substantiu “pifoler” que, a Mallorca, designa no sols el sonador d’un pífol, sinó un home informal, mancat de valor moral.

Ara mateix se sent poc o gens, aquest substantiu, però si tots els pifolers nostrats i ponentins que manen, comanden, decreten, dicten, ordenen i imposen la seva llei, enlloc de bramar o parlotejar -en el millors dels casos- sonessin com els pífols, seria tan potent i estrident el so descomunal resultant que acabaríem tots bojos.

I avui, per mi, el pifoler que obriria la infinita banda pifolaire seria Felipe GALzález. Certament, se’l pot tractar amb mots molt més precisos i ajustats al seu cinisme i a la seva maldat, però ningú no em podrà negar que és un digníssim exemple del pifoler mallorquí.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *