SORTIR A MISSA

No fa tant –si no som exigents amb els seixanta anys, i veïns, a la rodona- les parteres feien la primera sortida de casa als 15 dies d’haver parit,  per “sortir a missa” acompanyades de la comare que duia la criatura en braços. Amb aquest acte es rememorava la presentació de Jesús en el temple, en haver-se acomplert els dies de purificació com manava la llei jueva. La mare no havia assistit al bateig del nounat, en celebrar-se immediatament després del part, i el pare no assistia a aquesta sortida perquè, habitualment, es treballava i la feina també era sagrada. Durant aquest temps la partera prenia el brou de carn que li preparaven i el seu marit es feia amb les tallades, curiosa manera de reprendre forces de part de la dona.

Ho recorda amb tota mena de detalls la matriarca mentre indica on trobar una capsa de llauna fins a dalt de botons de tota casta per posar-ne un a una jaqueta que té una quarantena d’anys però que encara fa un bon servei en dies d’entre temps, com els d’ara. La matriarca, a un tir de fona dels cent anys, pertany al temps on tot s’aprofitava; on tirar era un luxe que no es podia permetre la gent de baix, els pobres, els que amb penes i treballs treien el cap de la inanició. Tot es guardava per si un dia, per un si de cas, i per això mai no es trobaven desemparats en tractar-se d’atzucacs domèstics molt menors.

En plena rememoració, les campanes de la vila anuncien l’inici de l’ofici del Corpus, celebració a la que no podrà assistir la matriarca per dificultats serioses de mobilitat. I retorna al temps revellits en què aquest dia era una festassa, amb els carrers emmurtrats i algunes de les criatures que havien fet la primera comunió mesos abans tiraven pètals de flors diverses. Però la llambregada al passat és breu i ben aviat es lamenta que ara, la vila, cristianament, ho ha perdut gairebé tot. La feligresia és comptada i a punt d’entregar l’ànima a Déu la de més pes, la més gran, la més vella, i els capellans encarregats de les tasques pastorals ja no fan visites als malalts, un socors cristià que mai no s’hauria de perdre i menys el pastor de la parròquia.

No ho diu perquè de sempre ha servat les bones paraules i el millor fons, però no se’n sap avenir de tanta desatenció eclesiàstica, ella que és tan devota i ben allunyada del fanatisme, és clar, i per això resa cada dia amb la modèstia i la humilitat amb què s’ha de fer i tractar tot allò que no pertany només a les persones.

Ben segur que l’ànima de la matriarca no pot adir-se amb els temps que corren massa atropelladament. Aquest món ja no és el seu i per això se’n sent desplaçada. Ha viscut tant, diu, que li costa entendre moltes coses. I, en el fons, no costa gens fer-li totalment seu el món que més li importa ara mateix, que és el dels seus, que malden perquè no se senti ni estranya ni desatesa.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *