ELS INFANTS, SILENCIATS

Els infants, les criatures, els menuts, la canalla, els xiquets també han patit l’atac letal del coronavirus i no els han sentit; no els hem sentit. Durant el confinament han seguit sent esclaus de la programació del curs –en bona part martiritzats per uns deures que ho tenien tot de condemna més que de taula de joc- i les seves protestes silents més que fonamentades no han menat enlloc més que a la indiferència de tots.

Ara que hem aconseguit arribar d’aquella manera a la fase tres del maleït desescalament –quina parauleta!-, la dels encontres, i que tots els comerciants de tots els rams es queixen legítimament perquè no poden obrir al cent per cent els seus negocis i ja no hi ha res a la guardiola; ara que la “nostra” indústria, la genuïna, la típica, la dels turistes en massa, ha patit de ple la plaga de la COVID-19 i amenaça seriosament el nostre pa de cada dia; ara que tota l’economia trontolla, els drets més elementals es militaritzen i els àugurs no saben veure el futur amb altre tint que no sigui el negre, els infants, les criatures, els menuts, la canalla, els xiquets segueixen sense ser escoltats quan els hem tancat els jocs dels parcs, de tots els parcs!, els hem privat de les colònies d’estiu i els cappares d’això que en deim educació (i que com més va, més s’assembla a instrucció) no saben com ho han de fer per començar el curs que ve amb l’única normalitat possible, que és la que dicta la dignitat. No valdria la pena escoltar allò que demanen els escolars?

Els prenem els jocs, l’esplai, que és tant com dir la juguera, i res no es batega ni es presenta cap alternativa per a aquest furt. Per molts de temps pandèmic que visquem, el principi 7 de la Declaració dels Drets dels Infants diu: “L’infant gaudirà plenament de jocs i d’esbarjos, els quals hauran d’estar orientats vers les finalitats perseguides per l’educació; la societat i les autoritats públiques s’esforçaran a promoure la satisfacció d’aquest dret”.

Vivim d’esquena als infants i a les seves demandes que ells expressen molt clarament de moltíssimes maneres i sols els oferim allò que a nosaltres ens interessa, no allò que veritablement necessiten. Passa igual que amb la solidaritat, que no és donar allò que et sobra, sinó allò que l’altre necessita. No param gens d’esment –o, en tot cas, no el que pertoca- al creixement en tots els ordres dels infants, de les criatures, dels menuts, de la canalla, dels xiquets; sols volem que no molestin, que callin i creguin, com si el silenci i l’acatament fossin les millors receptes per viure plenament.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *