UN PUNT EN COMA

En el bar del seu amic, el millor cafeter del món, assegut a la taula de davall la televisió gegant que només brama quan hi ha partits de futbol, després de noranta-vuit dies de no entrar-hi per prohibició expressa del coronavirus, comença a llegir la novel·la darrera del jove que encoratjà a escriure, ja fa anys, i que els amics li han dit que és una meravella. Comença a volar amunt, el jove escriptor que ja no ho és tant, jove, tan amunt que s’oblida dels que, com ell, llegiren incansablement i amb paciència infinita les primeres provatures que generaven molta més literatura en forma de propostes de correcció, que no l’original. Així i tot, llegeix tot el que escriu i el que sobre ell opinen els que d’opinar no en saben gens. O almenys així ho creu ell.

No ha acabat de llegir la primera pagina i de sobte torna a sentir el formigueig al melic de l’espatlla esquerra que sent des de fa molt de temps, massa temps i que encara no ho ha comentat al seu metge nou de capçalera; aquesta mena de repunt fet amb la màquina de cosir Singer de la seva padrina que no li fa mal, gens, però que el neguiteja en considerar que és el símptoma d’un mal que afecta els músculs o els nervis de l’espatlla.

No li fa mal, no, no passa de ser una molèstia que li durarà entre set i vuit minuts, ho ha comptat manta vegades, però el repunt té el poder d’obligar-lo a prestar-li atenció només a ell, com si fos un amant malaltissament gelós o una mare angoixosament possessiva. Ho reclama tot per ell, el pessigolleig espatller, i no deixa de parar-li lloses a la seva pensa que sí que necessita repuntar i mai hi troba el moment.

En el bar de l’amic els parroquians acostumats a la barra no és que siguin gens precisos en respectar la distància de seguretat i l’amo es preocupa de recordar-los que entre un i altre hi ha de córrer molt més aire, que s’espongin més, com ha après de dir, i per ser més entenedor obre i tanca els braços. Son amic, l’amo, que fa mala cara, que per això del confinament ha hagut de rompre la guardiola tan suada i s’ha quedat sense coixí de monedes, que per reposar  l’indispensable ha hagut de recórrer a son pare que, sí, que mai no ha tingut res seu i tot ho ha donat als fills, però que no hi ha dret que fins al darrer alè, com aquell qui diu, hagi hagut de sortir-los a camí.

El formigueig al melic de l’esquena, però, en veure que s’encanta, intensifica la densitat del repunt i li recorda que qui mana sobre la seva atenció és ell i ningú més que ell, i que ni lectura de la novel·la de qui fou el seu alumne, per dir-ho així, ni distraccions amb el calvari econòmic del millor cafeter del món, que, davant això, haurà de retardar sense data la seva jubilació. Amb el que ha de pensar, ara mateix, li xiuxiueja el repunt, és amb el nom únic que li agradaria tenir, un nom eufònic, agradós, bo de retenir; però un nom únic per no compartir amb ningú. Mai no s’ha atrevit a proposar-ne cap per no rompre l’encanteri, s’autoenganya, i per ventura comença a ser-ne l’hora, com de posar ordre al seu pensament comparable amb el catau d’un afectat per la síndrome de Diògenes.

I tanmateix ara, just ara, perdent la mirada pel bar de l’amic que veu el futur com una condemna, ell només se sent un punt en coma.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *