LA LLUM, FULL DE TALL

Deia que els llibres, talment criatures ben ensinistrades per aconseguir sucoses almoines, li estiraven els braços i els llavis o s’embrancaven als camals dels calçons,  perquè els llegís amb urgència, com si de la seva lectura en depengués la supervivència de l’espècie humana. Deia també que el temps i ell eren bons amics que es feien favors i que, de sempre, un mirava per l’altre perquè cap dels dos prengués mal.

Sostenia també que cap piulada d’ocell no té parell i que si poguéssim desxifrar el que diuen descobriríem el viu de la vida, comprendríem l’expansió o la contracció de l’univers i per què la fi de tot ha de ser necessàriament l’extinció. I que els ulls gairebé imperceptibles dels ocells també obren finestres al món des de les quals contemplar el naixement de la pols sideral i els fonaments de l’equilibri que evita col·lisions estel·lars.

La llum feta full de tall, escriu sense presses, es fa lloc en la mirada que sempre demana, que detalla els detalls i que fa parlar el cor per evitar impostures. Com les flors, que absorbeixen  les paraules que enreden, que distreuen i malbaraten els sentits per convertir-les en la flaire dolça del silenci que prenya la terra. O com la bellesa, que fa viure en saviesa qui la pren i la proclama.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *