BURCANY DE CARD

Els cards ja són ben secs i piquen. Sent lamentablement ignorant supí de les nodrides de la terra i dels seus fruits, no sé determinar de quina espècie són els que contempl quan l’horabaixa ja ha pres fua. N’Alcover i en Moll en precisen més d’una vintena, d’espècies de cards, i els que observ amb atenció probablement siguin de xeremia, o blancs, o calapaters, o trompers, per la definició que en donen. Tanmateix, per molts de coneixements que acumulem (uns essencials i altres de per riure, la majoria); per molta instrucció acadèmica que haguem aconseguit; per moltes lletres i filosofies, si no sabem el nom de tot allò terrenal que ens fa de recer i ens acompanya tostemps per molt que ho descurem o regligim, no passam de ser funcionalment maldestres o directament inútils.

De petits, per demostrar que sabíem alemany, dèiem fent cara de teutons, esguard sever, cap alt, veu engolada, allò de “cards secs piquen, verds taquen”. I per fer veure que també sabíem francès, que era llengua fina i delicada, asseguràvem que “pujar fa suar”. Probablement també sabíem anglès però n’he oblidat la prova.

I tenc la sensació que aleshores, quan presumíem de ser poliglotes amb aquests exemples tan ben trobats, sabíem molt més que no ara. Que la saviesa que feim creure que tresoram –i que exhibim amb fatxenderia pels avencs en què acaben les xarxes socials) no forma més que un burcanyet fràgil exposat a totes les inclemències.

I si encara fóssim milans, que amb quatre burcanys fan niu…

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *