QUAN ELL RIU, EL DIMONI PLORA

Avui dematí he topat amb un bon amic de la infància amb qui feia anys que no parlava i en poc més de dos minuts ens hem posat al corrent de tot, com si només fes setmanes que no ens vèiem. Ja ho tenen, això, les coneixences veritables.

Aquest amic bo de veres, de jove era clavat al Buster Keaton de les pel·lícules majors i de gran se segueix assemblant al geni retut i envellit. Quan li ho dic no canvia gens d’expressió perquè segueix mantenint que no sap riure; que de ben petit va veure que tenia un riure deplorable i decidí d’abstenir-se de manifestar alegria. I tanmateix, la seva cara impassible és clavadissa, magnètica; com la de Buster Keaton, sí.

No es poden establir comparances entre ells, és clar. D’entrada, mon amic bo no és cap destructor, com indica el nom del geni nord-americà, ni de petit va actuar amb son pare i sa mare en peces de vodevil en les que el progenitor feia servir Keaton de baieta, de nen bala o de pilota. El meu amic respon a un nom de pila molt corrent, el seu primer llinatge és el d’un apòstol, i de menut era entremaliat, molt, però no patí cap mena de maltractament ni de part dels pares ni dels mestres, probablement impressionats per la impertorbabilitat inquietant que manifestava tostemps. Això sí, era arriscat i no veia perill en res ni enlloc i pujava a qualsevol arbre amb la rapidesa d’un esquirol; i corria molt fort.

És cert que no tenia idea bona, el meu bon amic. Protagonitzà alguna entremaliadura sonada, com el dia que tirà un petard en el quarter de la Guàrdia Civil just per veure fins on resistia el caporal corrent rere ell que, en un instant, va ser a l’altre cap del poble. Es cansà de comptar. Clar que, quan tornà a ca seva el caporal, ben armat, l’esperava amb son pare en el portal i la filípica del benemèrit la sentí tot el poble però no afectà gens la cara de l’amic que, de bàmbol, no en tenia res. Sembla que la closcada que li envergà son pare també es va sentir de lluny.

Es casà gran i es descasà ben aviat per ensopit, diu sense moure cap múscul de la cara, quan la filla, única, tenia mesos. Afortunadament la seva exdona tampoc no és com Natalie Talmadge, la primera dona de Buster Keaton, que li va fondre la fortuna, canvià l’ordre dels llinatges dels fills i els prohibí qualsevol contacte amb son pare que, com no podia ser d’altra manera, trobant-se, a més, arruïnat, ho donà a l’alcohol, parà boig i hagués de conèixer, per això, el tractament psiquiàtric. Mon bon amic manté una relació decent amb l’exdona i excel·lent amb sa filla que, al seu parer i per sort, físicament no se li assembla gens: sap riure prou bé i és força guapa, certament. Tanmateix, diu que el seu nét major també fa pagar cares les rialles i només riu ben a pler quan ell, l’amic, el mira com si el miràs sense voler amb sa cara amb crosta que et reté l’esguard com si fos imant.

L’únic punt en comú amb Buster Keaton podria ser el delit del meu amic pel truc, que l’agermana amb l’afició del director pel bridge que, segons sembla, li reportà qualque guany quan el cine s’oblidà d’ell. Cal dir que l’amic mai no ha guanyat cap cèntim amb el truc; que espera que aquest joc de cartes nostrat s’internacionalitzi, es convoquin partides internacionals i, com en el cas del pòquer, es pugui professionalitzar. Quan això passi es farà d’or i per ventura serà el moment de riure, sosté, si no n’ha perdut definitivament la facultat.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *