ELS LUCÍFERS I ELS DIABLES

Si ja costa entrar –encara que hom sigui creient- en la matèria dels àngels, aquests éssers sobrenaturals asexuats que fan d’intermediaris entre Déu i els homes, penetrar en el misteri i la naturalesa dels àngels caiguts, altrament coneguts per dimonis, és doblement complex tot i que l’atractiu d’uns i altres sigui tan indiscutible com engrescador. I si va a dir ver en aquest caire del magnetisme, els qui se’n duen la palma són els dimonis, clar, perquè la matèria fosca sol atraure i encegar molt més que la llum diàfana.

A l’àngel caigut que va voler posar-se al mateix nivell que Déu se li dona el nom de Llucifer que, com assenyala el Diccionari Català-Valencià-Balear, és el nom del príncep dels àngels rebels o dimonis. Aquest mot clarament diabòlic és gairebé calcat a “lucífer” que, en la seva significació llatina, equival a l’estel del matí, qui porta la llum inicial. Una lletra i un accent marquen qui porta la llum de l’alba de qui senyoreja en les tenebres, almenys des de la fe cristiana.

I tot això perquè avui, segons em fa a saber l’amic que venturosament cau en detalls que te treuen de l’avorriment, entre les santes i els sants que avui celebren el seu dia, és sant Lucífer de Càller, un bisbe del segle III abrandat combatent de la doctrina d’Àrrius (l’arrianisme) que no considerava Déu Jesucrist. Sembla que era de verb contundent i poc donat al raonament, que el portà a un radicalisme exacerbat la qual cosa l’enfrontà amb la cúpula de l’Església. Tanmateix, Lucífer no s’arronsà i va fundar comunitat pròpia, els luciferians. La seva santificació obrí un debat gens tou en el si de l’Església; una polèmica que va durar fins al 1641, any en el que el Papa Urbà VIII prohibí que es parlés en públic d’aquesta qüestió fins que la Santa Seu hi digués la seva. Reconec la meva ignorància i no sé si en algun moment dels 379 anys que ens separen d’aquesta prohibició el Vaticà n’ha dit res, del verb rotund i de l’actitud encesa de sant Lucífer.

Com sigui, amb aquesta referència al sant sard i tornat al joc de les paraules gairebé bessones, amb tots els respectes es podria dir que Lucífer de Càller era una mica “Llucifer” si atenem la segona accepció que inclou el DCVB: home o noi endiastrat, que obra violentament, sia per ira, sia per entremaliadura.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *