QUI COMPADEIX LA PRIMAVERA?

A l’hora de la migdiada se senten  cants molt diversos d’ocells dels que en desconec el nom i fins i tot la fesomia, si exceptuam la veu poc treballada i el retrat del gorrió, que estranyament no evita el contacte amb les persones i no li fa res entrar i pernoctar a les ciutats més emmorcades. Molts hem crescut d’esquena als batecs,  als cicles i als mots de la natura que ens circumda i acotxa, vulguem o no, i ara en pagam les conseqüències arrossegant fins a l’extenuació una càrrega descomunal d’ignorància que no fa més que avergonyir-nos.

Més encara, de nins fèiem àlbums de papallones –és el primer exemple que em ve- d’altres terres, als antípodes de casa nostra fins i tot, de les quals no en veuríem mai cap exemplar per curullar l’admiració, però en coneixíem el nom i la forma.  Record que no vaig poder acabar un àlbum perquè no hi hagué manera de trobar la papallona Agrippina, del Brasil, una de les més grans i més poc vistes en ser nocturna, i la Graphium agamemnon, que viu al Nepal.

La simfonia que componen els ocells no deixa en cap moment; vol acompanyar tostemps l’horabaixa seguint ves a saber quin designi i per això no plany cap esforç. El lladruc d’un ca que ve de molt lluny prova de fer un solo i se’n surt a mitges. També un gall hi vol dir la seva replè d’arrogància. Fins i tot un moscot tan arpellot com desagradable va i torna del meu cap a la finestra  amb el seu brunzit insuportable. L’aire i tot juga amb la piuladissa i la fa córrer més enllà del domini.

Així, tot es conjura per retornar al llibre que no ha dit res en quaranta-set pàgines, però que hom espera que digui a partir de la quaranta-vuit. I és que mai no sortirem de la innocència; com l’ocellada que refila perquè es compadeix de la primavera.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *