DE BARBA LLONGA I FECUNDA

Reparà en ell just incorporar-se al carrer ample només per a vianants i l’aspecte li cridà l’atenció per estrafolari. De tan lluny no podia precisar, encara, els detalls, però aquella mena de baluerna que caminava sense presses carrer amunt tenia totes les traces de ser un anomalia o, si més no, un personatge estrany eixit de qualsevol llibre d’aventures: gran i gros, amb barba llonga, cap cobert, vestit com si fos hivern de ple.

En haver-li pres les mides que li permetia la distància s’adonà que no duia màscara, com aconsellen les autoritats sanitàries  de dur en espais públics per evitar la propagació del virus mortal, i que si l’hagués portada la seva figura no hauria fet més que exagerar la seva extravagància. Com ho faria, es demanava, perquè la màscara li clogués la barra amb aquella barba espessa i fecunda? No podria ser que la pròpia barba actuàs de barrera protectora?

A mesura que s’apropava a aquella figura estranya percebia particularitats que apregonaven el seu caire misteriós: els calçons blau fosc de pana acampanats, les botes negres preparades per a treballar en terrenys molls, la casaca amb coll rodó del mateix color dels calçons amb doble tirada de botons daurats, les mans plegades al darrera, la gorra amb visera i entorxat, cap alt i la mirada que no perdia la que ell li dedicava i que no el feria gens, ans al contrari.

A una cinquantena de passes s’adonà que aquella figura rara que el mirava amb un somrís amistós podria passar per ser Joseph Roulin, el carter d’Arles que pintà Van Gogh. I tot d’una després d’haver-li aparegut a la memòria el quadre, recordà els de la seva dona Augustine, que, a la casa groga de la seva ciutat, un dia de tardor provençal de l’any 1888, posà tant per a Van Gogh com per a Paul Gauguin, en una mateixa sessió durant la qual només mirà Gauguin, defugint en tot moment el mirar almoinós de Van Gogh. Per què no volia prendre la mirada de Vincent, Augustine?

En tenir ben davant aquell homenàs seixantí fora del temps amb totes les traces del carter Roulin, amb una barba densa i fosca que permetia que el color blanc es fes lloc preferent i un deixant de perfum dolç, ell també hagués volgut defugir la seva mirada tan confiada com punyetera, però no n’era capaç.

En creuar-se amb ell, abaixà lleugerament la mirada en senyal de respecte, no de temor, i quedà glaçat quan la veu encavorcada del carter amic de Van Gogh el féu aturar, el saludà respectuosament pel seu nom i li demanà pels membres de la seva família; que a la seva no hi havia cap novetat ni baixa, afortunadament; i que la seva dona Agustina, tot i fatigada de cor, no perdia l’humor ni les ganes de conversa.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *