L’ASSALT DE LES ABELLES

A la cambra, aprofitant que amb el temps bonifaci havia obert vidrieres i persianes, hi han entrat dues abelles amb el zumzeig rumbós i força estrident, com si l’acabessin d’estrenar. La cambra no és gaire gran i hi predominen els llibres, que ocupen dues parets i mitja. La finestra, que s’obre al migjorn, de tan generosa, sembla desproporcionada. Per això, la llum que hi fa estada s’hi sent molt a plaer i hi descansa temps infinit.

Tenc molta de por a les abelles, des que, de petit, me’n picà una al llavi de baix i encara en sent el dolor. És clar que no vaig acceptar el remei de qui anava amb mi, que em proposà orinar en terra –aleshores les criatures encara tocàvem molta terra-  i amb el fang conseqüent posar-me un emplastre com de per riure a la picada. L’opció escollida va ser abandonar el joc i derrenclir corrent i plorant cap a casa convençut que ma mare trobaria solucions no tan brutes com la proposada per l’amic. Vaig dur sort que em pogués treure el fibló, que me mostrà per indicar-me que ja no calia patir i que no importava que maleís l’abella perquè ja era morta. Reconec que aquella nova em deixà estupefacte i vaig deixar de plorar de cop demanant a ma mare que em raonàs aquesta afirmació tan categòrica.

I ma mare em contà allò que contava mossèn Alcover a les seves rondalles, que les abelles, en veure que feien una exquisidesa com la mel i la cera per elaborar els ciris de les cerimònies de l’església que més ens apropaven a Déu, plenes de vanitat, demanaren al Bon Jesús que, per ben guardar aquells tresors de lladres i facinerosos, els concedís el poder de matar amb la seva picada. El Bon Jesús, en sentir com s’exclamaven, els digué que ell no podia sofrir els venjatius i que, per això, enlloc de matar amb la seva picada, en picar, moririen elles, així anirien vives. I per això, les abelles, quan han ficat el fibló, amb l’intent de treure’l, hi deixen la moca i moren.

Tanmateix, aquella lliçó em retingué només una estona la por i el mal, i, com dic, des d’aleshores, tenc pànic a les abelles i les dues que han entrat gairebé a mata-degolla a la cambra me l’han desvetllat. He fet allò que tothom recomana fer: no moure’m, perquè les abelles sols piquen quan se senten amenaçades o acuitades. Sense moure’m ni parpellejar les seguia amb la vista i sentia com el seu zumzeig s’amortia quan s’allunyaven i acreixia com si es tractàs del rugit de dues bèsties afamegades quan s’apropaven. Mentre les tenia en el meu camp de visió –semblaven dos avions de combat en formació d’atac- podia compassar treballosament els alens, però quan, com a bones estrategues, prenien cap al meu bescoll, la meva rereguarda desguarnida, l’angoixa m’ha esberlat la quietud d’estàtua i he notat com el cap vacil·lava just en el moment que totes dues s’han posat ben davant l’orella dreta. Sentia ben fort el seu zumzeig amenaçador, com si m’advertissin que passarien un guster de picar-me, i notava el frec de les seves ales en el pàmpol.

En percebre que la meva resistència estava a punt de cedir, he pensat que podria provar de fer un moviment molt ràpid de braç i amb la mà ben plana esclafar-les. Clar que l’angúnia m’ha pres just pensar l’oi que m’envestiria en haver d’espolsar-me dels cabells les dues abelles esclafades, però pitjor serien les dues picades d’aquelles vanitoses que no creien en rondalles.

I, com si em llegissin el pensament, just a l’instant que anava a iniciar l’atac, han deixat l’orella, la rereguarda, i s’han plantat a l’entrecella, a l’avantguarda. I estant allí han començat una mena de ball per marejar-me, sens dubte: una partia cap a la cua de la cella dreta i l’altra cap a la templa contrària. I després d’aquests passos en horitzontal, s’han posat a fer-los en vertical, una cap al llavi on em picà la seva ascendent –amb clares intencions de tornar-hi- i l’altra al caire de l’ull esquerre.

En acabat aquestes maniobres de desgast, han tornat a plantar-se davant els meus ulls a punt de capitulació perquè els pogués veure clars, per poder percebre el poder que la meva por els infonia. Per uns instant ha cessat el zumzeig i han iniciat un descens molt lent cap a les pàgines del llibre que llegia. S’hi han posat i a la fi he vist que arribava el meu moment: tancaria de cop el llibre i –em sabia greu fer-lo servir d’arma mortífera, però pitjor era aquell combat- i el seu cos acabaria sent una forma boteruda morta.

He fer tard novament, però: m’han tornat a llegir el pensament i instants abans de cloure violentament el llibre s’han enlairat, han fet dues voltes rasants sobre la meva clepsa, han tornat a engegar els motor del zumzeig més rumbós i molest, i han sortit victorioses per la finestra generosa que durant tot el temps de la batalla semblat un finestró d’ordenança.

Afegeix un comentari