L’EXCLUSIÓ SEVERA I EL CORONAVIRUS

Com diu Jaume Santandreu (http://jsantandreuisureda.blogspot.com/) en una de les seves sentències en temps de coronavirus, la que fa 45, “la Covid-19, lluny de netejar els carrers de “vagos y maleantes”, no ha atacat, fins ara, cap marginat en tot Mallorca. Els hereus del “Conde Rossi”, si ens volen eliminar, hauran de mantenir-se dins les trinxeres del “Movimiento” fins a implantar de bell nou la llei franquista de perillositat social”.

I així és, cap de les més de quatre-centes persones excloses que ara mateix passen el confinament en albergs i centres residencials públics i privats de Mallorca; ni cap de les gairebé cent-cinquanta que segueixen pernoctant en el carrer; ni cap de les dues-centes llargues que s’apleguen en els diversos assentaments als voltants de Ciutat, ha estat víctima del coronavirus. Més encara, cap de les que s’allotgen a centres residencials, permanents o accidentals, ha donat positiu en el test PCR que se’ls ha fet.

Tenint en compte que una gran majoria d’aquestes vuit-centes cinquanta persones mal comptades eren d’altíssim risc en ser immunodeprimides degut a les moltes xacres que pateixen, hom podria pensar que es tracta d’un veritable miracle. I tanmateix, si atenem a com s’ha tractat aquesta exclusió social residual, arribarem a la conclusió que no es tracta de cap prodigi, sinó fruit d’un seguit molt favorable de decisions polítiques valentes, d’una banda, i del treball tan abnegat com de qualitat dut a terme pels diversos equips de professionals dels centres que acullen aquestes persones.

En aquest sentit, les decisions preses per la directora insular d’Inclusió Social, Sandra Martínez Fernández, institució de la que depenen els principals centres i albergs d’exclosos residuals de Mallorca, a més de ràpides i valentes, han aconseguit evitar la propagació del virus en aquests espais. Esponjar Ca l’Ardiaca obrint provisionalment els centres de Sant Ferran i Son Pardo, i condicionar Sa Murtera, de Manacor, per poder atendre l’exclusió severa d’aquest municipi i la seva àrea d’influència, ha estat clau per evitar el que tots temíem.

És clar que sense la feina desplegada pels treballadors d’aquests recursos aquestes resolucions no haurien fruitat. Treballar la contenció amb aquestes persones no és gens bo de fer, atenent tant les dependències com els deterioraments de tota mena que presenten, i contenir-la era essencial per evitar l’entrada del coronavirus. I tot i les dificultats enormes, s’ha aconseguit.

Les conseqüències econòmiques i socials d’aquesta pandèmia, ara mateix, són inquantificables; sols sabem que la factura que ens presentarà no la podrem pagar, raó per la qual haurem de recórrer a l’endeutament. I si ja és carregós l’endeutament econòmic, l’endeutament social pot acabar a punt d’ofec.

Per això, hem de ser capaços de contenir el contingent humà que pot acabar al carrer, a la inanició. I aixecar aquest mur de contenció no és una tasca atribuïble a l’amplíssim àmbit dels “Serveis Socials”: l’han d’aixecar els àmbits d’habitatge, d’economia, i de treball, per apuntar sols la punta d’aquesta força tan urgent i necessària. Així, no hem de tractar com a excloses les persones que no tenen feina, que no poden fer front a la hipoteca o al lloguer de ca seva, i que no tenen els ingressos suficients per fer front al que els obliga la societat on intentam viure de la manera més digna possible i que de cap manera no es pot dir que sigui justa ni igualitària.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *