marginàlies

Acomodat a la seva butaca que demana a crits un canvi de pell o succedani, oberta de pinte en ample la finestra balconera perquè hi entri tota la llum neta, engegada la suite per a orquestra número 4 en Re Major de Bach i amb el primer cafè del dia que encara bofega, mig acluca el ulls tot maleint la creu de no poder estar dins el llit sense dormir i més avui que és diumenge i no té res programat a banda de mandrejar fins que el cos i l’esperit li diguin prou. En obrir un ull s’ha d’aixecar necessàriament sense que res l’esperi, com si estar allitat per pur delit congriàs pues de roser. Un petard –quins gust passen de tirar una única piula a hores tan matineres!- que ha semblat que esclatava a la seva cambra l’ha despert amb sobresalt poc després de les vuit. Clar que ha maleït el petarder i els improperis que ha fet córrer no en tenien gens, de son. L’ha sorprès la potència de la veu espantada i tot d’una ha pensat en què deuen haver dit els veïns del setè si l’han sentit renegar tan iradament, ells que el tenen alt concepte.

Desencaboriat, ha retornat a Empèdocles, amb qui pensà anit abans d’allitar-se després d’haver-ne llegit una cita al text que suca amb fúria gens dissimulada. Considerava el d’Agrigent que la mar era la suor de la terra i que la seu del pensament era el cor, de la mateixa manera que totes les coses que fan l’univers estan constituïdes per quatre principis: terra, aire, aigua i foc. L’origen d’aquestes coses és la unió o la combinació d’aquests principis i la mort, la seva separació. Pel mag grec, dues són les forces que, actuant mecànicament, permeten la unió o la separació de tot allò que fa part de l’univers: l’Amor, en el cas de l’origen, i l’Odi, en el cas de de la separació.

I tanmateix, d’Empèdocles li interessava més la llegenda de la seva mort que no les seves cavil·lades per profundes que fossin, sobretot aquella que aconsella repetir les vegades que calgui les paraules més útils. Diu la tradició que es va tirar a l’Etna creient-se diví i immortal, i que, per això, el volcà el tornaria en forma de déu. I sembla que no va ser exactament així: l’Etna, d’ell, sols retornà als seus deixebles una de les seves sandàlies en bronze. Un retorn diví que no fa justícia als desvetllaments d’Empèdocles per desentrunyellar el misteri que ens manté lligats a la terra i a la seva suor, la mar, que tant s’enyora quan  fa un cert temps que no es veu i que tan vilment menyspream en fer-li engolir tota mena de porqueria.