marginàlies

A la fotografia en pla contrapicat, una dona jove negra que sembla acabada de sortir de la pel·lícula “Allò que el vent s’endugué” (“Gone with the wind”, Victor Fleming, 1938), grassoneta, generosa de pits separats QUE descansen sobre l’arrencada del ventre, de mirada esbatanada amb un punt d’espant, la boca mig oberta com si cridàs auxili, mirant la càmera amb clemència.

Rere la dona jove negra,  uns rosers florits, nombroses roses escarlata com si li fessin de cor, i de fons la façana impol·luta i senyorial d’unes cases de possessió de muntanya que retallen un cel molt clar.

La dona jove negre no té braç dret: en el seu lloc, un faristol de sobretaula clavat al costellam. Una taca de sang extensa en el seu vestit florejat indiquen el patiment que provoca. Damunt el faristol, un llibre gruixut obert amb una única frase escrita en caràcters medievals al full de la dreta: “Ego sum lux mundi”.

El peu de la foto: “La meva negreta i jo davant la casa dels goigs perpetus”.

La fotografia forma part d’un reportatge a doble pàgina sobre el literat més llorejat i adorat de la literatura nostrada. El despertador ha sonat just en el moment que anava a saber de qui es tractava. Maleït despertador!