marginàlies

El 22 d’agost de 1888 a Sulaymaniyah, Iraq, un meteorit va matar una persona i en deixà baldada una altra a conseqüència d’una pluja d’aquests objectes que durà deu minuts i que destruí les collites. El governador d’aquesta ciutat n’informà el soldà de l’imperi otomà Abdul Hamid II enviant-li, a més, una mostra dels meteorits ploguts. Segons científics de la universitat turca d’Ege es tracta de la primera prova documental de la mort d’una persona per l’impacte d’un meteorit. No se sap el nom del difunt, però ja és mala sort, néixer per perdre d’aquesta manera.

Bon peu, es diu, per armar l’estructura d’un conte que entretingui la captivitat coronavirusada que cuita de fer-lo tornar boiet. Tot i així, des de fa dies i sense que cap raó que ho justifiqui, dona voltes boges a l’assassinat de John F. Kennedy, el 22 de novembre de 1963, a Dallas, i en dos dels seus protagonistes: en Lee Harvey Oswald, l’acusat d’assassinar el president nord-americà, i, sobretot, amb Jacob Rubenstein, o Jack Leon Ruby o Jack Ruby, qui matà Oswald dos dies després davant les càmeres de la televisió.

Ruby també va néixer per perdre sempre, es diu. Tant si són certes com si no les històries que es conten d’ell, d’una mare dement i d’un pare malfactor poca cosa en pot fruitar. Així, als 11 anys ja coneixia els frenopàtics.

No obstant, a gairebé 57 anys vista, tornar al magnicidi de Dallas i centrar-se en un personatge que pocs reconeixen, té cap interès?, es demana mirant fixament la xicra de cafè que fumeja, a les 11 del matí de la Diada del País Valencià –allà hauria de ser i no confinat com els empestats!-, talment com s’ha aixecat del llit, amb els pocs pèls que li queden en rebel·lia i sense haver passat per la dutxa.

Més valdria, per ventura, malparlar directament i sense filtres d’un salvatge amoral esdevingut president dels Estats Units que vexa els afectats per la COVID-19 tot recomanant-los que s’injectin desinfectant, que així es curaran.

I recorda que, quan era infant i, estant malalt, el metge li receptava algun xarop, son pare en prenia una cullerada davant seu perquè veiés que era passador i fins i tot de gust agradable. Era horrible, clar, però el ritual es repetia un pic i un altre, i prenia el xarop que fos comptant amb la més efectiva de les solidaritats parentals.

Per això, en Trump, si tan bon líder es creu, que prengui la medecina que recepta.