marginàlies

L’oboista debades fa estremir la plaça estibada de gent feliç de ser ignorada. El músic, de sempre ha dubtat que els sons nous sucats a l’insomni servissin de res més que d’estripadors dels silencis amb més coneixement. I tanmateix, en tocar migdia, cada jorn, pren l’oboè i ocupa el lloc de la plaça que l’acull des que té memòria i que ningú mai no es fa seu. I és des d’aquest punt d’observació privilegiat que l’oboista vigila els ulls de la ciutat que cerquen l’acollida benigna d’un banc per asseure-hi l’infortuni que els persegueix des de la primera pesta, de la qual no se’n tenen cròniques. I sent, el músic, com d’aquest repòs d’ulls ciutadans planyívols en neix el fred que no aconsegueix glaçar l’esquena arrogant de ningú, ni de desactivar la paciència imposada pels crits del poderosos i dels pusil·lànimes. I és quan l’oboista, tocant sense descans, veu que la memòria dels que no els fa res ser ignorats és ben magra: no arriba als dies en els que la seva pobresa encara no era miserable. I no obstant, l’oboista mai no defalleix i toca Bach perquè la lletjor més llagotera no corrompi la llum que se’n va a la posta, moment en el qual el músic voldria que els que l’ignoren ballassin pavanes fins que veiessin com la lluna, enjogassada, quan fa el ple, tira confeti arreu i sols són els llibres els que l’esperen amb la boca oberta.