marginàlies

El coronavirus ens ha fotut les nostres relacions personals en l’aire i per mor d’ell s’ha instaurat un control social que és possible que no se’n vagi quan s’esvaeixin els deixants de la pandèmia, circumstància a la qual probablement no hi prestam l’atenció que caldria, ni en feim els crits d’alerta necessaris. En aquest sentit, no és cap detall insignificant la presència d’alts comandaments de les forces i cossos de seguretat de l’Estat en les rodes de premsa coronavirusaires –que haurien de monopolitzar els epidemiòlegs i altres experts en pandèmies- ni que es destinin molts milions d’euros a la caça del dissident i, en conseqüència, a implantar la censura més pura i més dura. És per això que no és cap exageració dir que el virus se n’anirà tard o d’hora però tot el que deixarà com a penyora no seran menudeses que, ja es veurà, aprofitaran ideologies malsanes per intentar tornar a semblar l’odi, les persecucions i les massacres.

La CIVID-19 s’ha carregat també –a més d’altres esdeveniments amb públic com els esportius- les festes populars i totes les manifestacions culturals deixant els creadors i agents o activistes literalment abandonats per qui, en principi, havia de vetllar per ells, mostra més que clara de la sensibilitat cultural i fins i tot cívica de bona part dels polítics metropolitans. Els ciutadans, aclaparats per la letalitat del virus i per la tempesta econòmica que ja ha començat i que farà matx, assistim desconcertats als esdeveniments que es produeixen i encara més a la política erràtica de qui hauria de gestionar no sols l’Estat d’alarma, sinó, sobretot, l’alarma generalitzada d’un estat més preocupat per homogeneïtzar les mesures preventives i preservar una unitat de l’any u que no a atendre adequadament les víctimes de la pandèmia i els que, fins ara, n’hem sortit indemnes.

I es van succeint tantes coses durant el confinament; ens fan centrar tant l’atenció en les estadístiques, que no param esment a les víctimes d’aquesta hecatombe, ni als més de dos-cents mil afectats ni, sobretot, als gairebé vint-i-dos mil morts a l’hora d’escriure aquesta nota que hi ha hagut a l’Estat espanyol. Morts que ni s’han pogut acomiadar de qui estimaven ni han pogut ser enterrats amb la dignitat que cal. L’emergència extrema ha comportat aquests greuges per als quals ningú no en pot pagar cap reat, però que no poden restar ignorats, sense memòria com sembla que és el que es pretén.

I la memòria és allò que hauria de quedar d’aquesta pesta, de la més petita a la major. La memòria perdurable dels qui hi han deixat la vida, majoritàriament membres de la generació que ens han permès fruir del benestar actual; la mateixa generació que l’any 2008, va posar les seves pensions gairebé anèmiques en mans dels fills perquè poguessin mantenir el sostre i la poca dignitat que els quedà després de ser espoliats pels bancs.

Els noms d’aquests morts haurien de quedar per a sempre per recordar-nos que som una espècie tan fràgil com les altres, tan exposada a l’extinció com les altres i, més que cap altra cosa, que no podem estar sotmesos als capricis de la cobdícia d’un grapat, de l’abús d’aquest grapat sobre la resta.

Preservem la memòria d’aquests mesos i amotinem-nos contra el control social.