marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

10 d'abril de 2020
0 comentaris

L’AIRE A PLAER; LA MAR, ALENADA

El fet d’estar cadascú a ca seva per evitar el coronavirus i, sobretot, haver tancat els ports i els aeroports de les illes ha fet que l’aire illenc –el que no ens queda més nassos que respirar- tragués novament cara i que la mar alenàs una mica més a plaer, que ja li tocava. Molts indrets marítims secularment d’aigua tèrbola i bruta ara presenten un aspecte molt més saludable sorprenent fins i tot els que neguen les evidències: que tanta pressió estiuenca sobre les illes fa pagar un preu desorbitant a la natura que és a punt de declarar-se en bancarrota. Curiosament, però, aquesta neteja mediambiental no troba espai en els mitjans de comunicació, molt més pendents de les estadístiques mèdiques  i els casos positius molt puntuals d’una tragèdia que encara no hem abastat del tot.

Tant l’aire com la mar són els dos elements que més pateixen la nostra voracitat en tots els aspectes i sembla que ara alguns se n’adonen. Com em feia notar un veí, els núvols i tot mostren, ara, molt més matisos que no abans. Tant de bo, en sortir d’aquesta aturada general, no ens faci res seguir prescindint del cotxe almenys en períodes regulars ni començar a posar fre a totes les desmesures que, ben lluny d’engrandir les nostres illes, les fan més petites i més brutetes. Comencem a pensar-hi perquè val molt la pena… i la vida, sobretot.

També sembla que molta de gent ha descobert –és un dir- que a les ciutats convivim amb tota mena de bestioles, sobretot aèries, més enllà dels coloms i les gavines. És clar, nosaltres tenim més temps per badocar de la finestra o del balcó estant i podem parar més esment a tot el que es mou a l’aire i, a la vegada, les aus, sense tanta contaminació, han pres el gust a desplaçar-se a tota potència i a exhibir  l’elegància i l’harmonia del seu vol.

Un conegut que viu en zona rústica fronterera amb la urbana de Ciutat em deia que l’altre dia havia sentit el cant d’un sebel·lí i des que era infant –i ja frega la seixantena- no n’havia tornat a sentit. Val a dir que de jove es traslladà a viure a Ciutat i aquests animalons no van d’asfalt. I quan m’ho va dir vaig pensar en la saviesa popular que adverteix que els sibel·lins coven els ous amb la vista, tant els miren a ple sol. I en l’adagi de “fer els ous en terra, com els sebel·lins”. He pensat, per això, que aquests burrínids l’encerten a l’hora de fer-se seva la nit i plànyer-la, com sembla que fan amb el seu cant gemegós.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.