LES CRIATURES I LES QUATRE PARETS DE CASA

En aquest confinament que ens passarà factura amb moderada o severa intensitat, a qui hem d’aplaudir, també i amb tant d’entusiasme com als altres agents actius, és als infants; a les criatures, moltes de les quals han de compartir el poc espai domèstic amb els pares i les seves neurosis i fent deures. Molt de bastaix per a tan poca esquena.

Posar-nos al seu lloc pot ser un bon exercici per infondre regit a les penses enfollides i crema a les erupcions d’ansietat. No tots entenen perquè no poden anar al carrer o a veure la padrina o anar al parc i això no obstant suporten l’aïllament amb un aplom i una resignació que ja voldríem els adults; els que, en moltes ocasions, més que ser mirall per a ells, esdevenim l’exemple a mai no seguir.

Hi pens molt, en aquests herois anònims, que diríem si escrivíssim un guió xaró d’aquest temps forçosament domesticat. Herois anònims, com sempre, invisibilitzats. Els menuts no compten per a res i els feim passar per l’arrasador que interessa als grans, aquesta és la seva creu.

És clar que immediatament després de pensar amb les criatures també penses amb els pares que els han d’atendre constantment i, a sobre, han d’esdevenir els mestres provisionals. I parant esment en els pares arribes a plànyer la gent gran que afegeix més solitud a la solitud habituals. I d’aquí…

Maleït confinament, sí. I per si aquesta somada no fos prou feixuga, quan penses per a  tot el que podria servir i les forces enormes que s’hi oposen ara i s’hi oposaran demà i quan calgui, la ràbia cuita d’encegar-te i el darrer que voldries  seria sortir-ne orb, de l’aïllament. Perquè escaldats bé que hi sortirem…

Afegeix un comentari