QUI PENSA RECOLLIR NO DONA PROU

Les obres de Stefan Zweig sempre han d’estar a l’abast i cal anar-hi amb freqüència per esteranyinar la pensa o hidratar el cervell . Entre d’altres raons perquè la seva escriptura t’omple de beutat i el fons de totes et reconforta.

“Clarissa”, tot i que no estigui acabada, condensa aquestes apreciacions i, a més, conté el pilar bàsic de Zweig, l’humanisme, i, en conseqüència i en aquest cas, l’antibel·licisme.

Clarissa és una al·lota filla d’un pare militar obsedit pel càlcul i que “semblava tret d’un llibre”, que passa la seva joventut tancada en una escola de monges, temps durant el qual serà incapaç de mostrar-se afectuosa “precisament quan es creia que ho era més que ningú”. Durant vint anys “no havia desitjat ningú, no havia desitjat mai ningú ni s’havia enamorat mai, ni que fos de manera fugaç. Esperava una resposta en ella mateixa. Però no se la donava”.

Als vint anys surt de l’internat i entra en contacte amb el “conseller àulic Silberstein”, un psicòleg gens amic de Freu que ocuparà el rang de pare i a través del qual, el juny del 1914, coneixerà Leonard, un jove francès de qui s’enamorarà i amb qui descobrirà els espais oberts del món que desconeixia i els detalls que contenen la substància. Tots dos emprendran un viatge de setmanes per veure “la gent petita a les petites ciutats”, la gent que “amb la seva existència tranquil·la, participava de la bellesa i del sentit del món”.

En ple viatge de descoberta i coneixença s’adonen que “passava alguna cosa. I era la guerra” que, de cop, els tira en l’aire la vida, car un és francès i l’altra austríaca, dos països enfrontats; dos enemics, per tant. En guerra,  que “és un crim i una bestiesa”, Clarissa descobrirà  que està embarassada de Leonard i aquest fet la portarà a prendre decisions inaudites:  “Les coses més rares d’aquella època eren els lligams que creava la guerra, entramats de sentiments d’allò més insòlits”.

Com sol passar amb les exquisideses, te sap molt de greu arribar al final i quan hi arribes, com si fos un complement necessari per acabar de fer la lectura completa, repasses els subratllas i les anotacions, i et quedes una estona llarga a la pàgina 74 davant el mur que et presenta Zwieg en forma de sentència: “Qui pensa recollir no dona prou”.

“Clarissa”, en traducció de Joan Fontuberta, va ser editada el febrer del 2017 per Quaderns Crema.

 

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *