marginàlies

Rentant-se les dents quan encara no són les set del matí i havent passat una nit turbulenta pels malsons que des de fa dies el persegueixen, inexplicablement, perquè res del que l’envolta ni pensa amb una fragilitat espantosa li fan cap senyal en aquest sentit, pensa en la poca alçada i la malsofridura èpica de Johannes Brahms. I en aparèixer-li  la imatge del músic alemany, para de cop de raspallar-se les dents i es mira atentament al mirall.

En calçotets, descambuixat, amb les bosses dels ulls emmalaltides per la nit tempestuosa i la sabonera del dentifrici que li retalla la boca blanca com la neu es diu que és la vera imatge d’un boig gens domèstic, més a prop d’un assassí en sèrie que no a un declamador estrafolari propens a generar molta salivera. I ben aviat somriu apregonant encara més la fila de carn de frenopàtic tot pensant en la relació que mantigué Brahms amb Clara Shumann, la muller del gran músic que va ser el seu amic i avalador. Per ell, ella, Clara, tan bella com entendridora, distragué amb quelcom més que afalacs i bona companyonia el mal humor brahmsià, la qual cosa apregonà la seva genialitat.

I amb aquesta darrera pensa eixelebrada, acala el cap, retorna al raspallat lent de dents, clou els ulls i mira d’espantar totes les animalades que han pres el seu cervell de zona d’esbarjo. Empegueït, només prendrà un cafè de peu dret i se n’anirà cap dret a la discoteca, prendrà el primer disc que trobi de Johann i l’escoltarà fisn que sigui, purament i simple, el vol errant d’un plomissol vingut de Viena, on morí Brahms i on nasqué Stefan Zweig, de qui, en acabar l’audició, seguirà aprenent com s’ha d’escoltar i atendre la gent petita, no baixa d’estatura, com Brahms.