L’AVÈS A LA LLIBERTAT

Em costa veure animals engabiats i més quan la gàbia és tan petita com l’ocell que reclou,  entre els que hi abunden els canaris, les caderneres i els diamants. En veure’n, tot d’una em revenen els dos versos més colpidors del poema “El voltor de Miramar”, de Joan Alcover:

Bé ho sap la criatura crònicament sotmesa:
no és bo per ésser lliure qui a ser esclau s’avesa.

És clar que Joan Alcover feia venir bé l’engabiament del voltor per explicar que no podia canviar la toga (ell era relator de l’Audiència) per la lira, això és, la poesia, perquè vivia del sou que li proporcionava el seu ofici jurídic. Així, els darrers sis versos ho aclareixen tot:

Heliodor, ¿saps ara perquè no puc sortir
de la presó perpètua que tanca mon albir?
No és bo per ésser lliure qui a servitud s’avesa…
Sense tenir les ales de l’hoste de s’Altesa,
jo bé volar voldria pels horizonts de l’art;
mes per emancipar-me de mon ofici… és tard.

I tanmateix aquests dos versos alcoverians  tenen tanta vida pròpia i tanta de força que poden anar on vulguin. Fins i tot les ales gens destres del voltor engabiat a ca l’Arxiduc poden planar, ni que sigui maldestrament, per aquesta clausura obligada que encara no veu la porta oberta i demanar-nos si és possible que, passat aquest temps entre barrots, l’ enyorem.

La natura humana no és tan diferent a les altres espècies, per molt que, a força de repetir-ho, ens hàgim cregut que som al capdamunt de la creació. I si el voltor arxiducal s’avesà a no volar i el canari canta per molt empresonat que estigui, a què no som capaços d’aversar-nos els humans? A la llibertat, probablement, vet-ho aquí.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *