marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

31 de març de 2020
0 comentaris

PENSAMENT ENCADENAT

De Sud-Àfrica no en sé gaire coses d’ençà que deixà enrere l’apartheid i que morí Nelson Mandela. Del poc que arriba d’aquest país jo me n’assabento de detalls que mai no troben on fer vasa. Per això, no vaig dubtar a fer-me amb la novel·la “Coconut” de Kopano Matlwa, editada per Sembra Llibres i traduïda per Elisabet Ràfols-Sagués.

I n’he quedat enllepolit, del país i de l’autora. M’he fet endins de Sud-Àfrica a través d’una manera diferent de contar que esperona, que sedueix, que et manté ben tensat perquè coneguis de prop Ofilwe i Fikile, dues joves amb força divergències, però que es troben en el mateix punt: la necessitat de ser qui no són.

Ofilwe té pare –que passa moltes estones amb amigues seves, com fa sa mare; mare, que té molt d’esment al seu aspecte físic, i un germà amb tendència a l’evaporació. Contràriament, Fikile, o Fiks com vol que li diguin, no té pare ni mare –son pare desaparegué i sa mare se suïcidà davant ella- i s’ha criat amb un oncle abusador.

Ofilwe no suporta el cinisme que l’envolta:  “No sé on puc haver viscut abans, o qui puc haver estat. Però sé que aquest món és estrany, i jo soc una mena d’anacronisme, m’hi he quedat tancada. I no sé ben bé si al final m’ha acabat agradant aquesta gàbia. Per la por de la llibertat que aquells que van viure abans-abans tenien. El cel està ple de perills”.

Per la seva banda, Fikile, o Fiks, sap bé què no vol ser, “negra, bruta i pobra”; vol ser “blanca, rica i feliç”. Per això no dubta a cridar: “No soc una de vosaltres, vull dir-los. Un dia em veureu passar amb un cotxe llampant amb aire condicionat, i pujaré les finestres quan intenteu acostar-vos, perquè no soc una de vosaltres. Vosaltres sou pobres i negres i jo soc rica i bruna”.

Una i altra coincidiran a dir que la majoria de negres posats a la mateixa alçada que els blancs tenen, o segueixen tenint, el “pensament encadenat”, raó per la qual totes dues, cadascuna a la seva manera, maldaran per fer part del bàndol vencedor. I és que en el fons, com afirma Fiks, o Fikile, “Mai no he pogut suportar la pobresa. Soc massa sensible. Mai no podria entomar tota aquesta merda”. Afirmació que no queda gens invalidada per la confessió d’Ofilwe:  “No estic acostumada a odiar. L’odi em pesa massa al cor. Put. Sento l’olor que fa en podrir-me les entranyes i em noto el gust a la llengua”.

Dues històries particulars, personals i marcadament sinceres que fan Història de Sud-Àfrica, vet ací una de les moltes crides a la lectura d’aquest “Coconut” que es poden fer.

 

PREN EL MAL DE CAP
03.11.2010 | 2.45
EL RAOR I L’OBLIT
12.03.2024 | 5.52

Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.