EN VEIENT ELS CARRERS DESERTS…

En veient els carrers deserts, fa l’efecte que els edificis temen enderrocar-se de manera imminent, car tot penja d’un fil invisible que ja no pot pus. I més, pensant en l’abandonament cruel en què moren els més vells, aquells que no fa tant ho donaren tot per mantenir el sostre dels fills i els bressos i les besades dels néts. Cadàvers dipositats en el mateix gel que instants abans impulsava els patinadors perquè desafiessin l’equilibri i dibuixessin figures temeràries per omplir l’oci que fuig del tedi. La costa de l’illa construïda fins a tocar l’aigua sense cap alè que l’acompanyi esdevinguda desert de supèrbies i avarícies, l’avantsala de l’apocalipsi, pensen els més aclaparats per la solitud que s’estén com una regenerada capa d’ozó que ens ha d’ofegar definitivament. I el mossèn de la vella i callada guàrdia dels segonvaticanistes que al final de tot plegat hi veu amb una claror encegadora la parusia.

En sortirem, junts en sortirem si cadascú queda a casa, diu la propaganda oficial i el més elemental sentit de la realitat, però ningú no s’aventura a dir com en sortirem. Que ningú no pensi, però, que els pobres abandonarem la pobresa definitivament i que cuidarem molt més la terra, la que pot germinar i el planeta, això és l’aire i la mar. Basta fer la relació dels que figura que comanden arreu del món, i que és ben segur que sobreviuran a la pandèmia, i  els seus delits dictatorials per tous que els vulguin presentar, per entendre que el canvi necessari quedarà en recanvi.

Cuidem-nos, sí; cuidem qui estimem o tinguem a la vora. Cuidem-nos per superar el delma i un cop passada la passa mortal, serrem barres, cloem els punys i esmolem tota mena d’eines per parar els peus a qui de la nostra dissort, del calvari i mort abandonada de tants milers de persones, en voldrà fer fortuna, si és que ja no en fa.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *