EL PODER REVOLTÓS DE L’ART

He estat massa a llegir “la vida dels cossos”, del mestre Guillem Frontera. Fa mesos que la tenc en el caramull de llibres per llegir i per unes raons o altres fins ara no m’hi he pogut posar. I en haver-la closa, m’han vengut ganes de pegar-me tocs pel cap per haver estat tant de temps sense ella.

Punyeterament, Frontera adverteix de bell antuvi que qui s’hi atansi “s’abstingui de donar crèdit a qualsevol semblança amb la realitat que detecti en aquesta novel·la” per molt que li recordin persones i fets. Val a dir que jo no hi he vist ningú conegut, al relat de  Paula Moncada, però me l’he cregut sense dubtar-ho cap instant; sé cert, per això, que tot el que conta ha passat.

La narració no és gens dubitativa. El triangle que la domina (entre l’exquisidesa i la brutalitat sempre s’hi fa lloc l’amoralitat) mantindrà tant la constitució de cada vèrtex com la seva manera d’obrar des de la infància fins a l’adultesa. Cada un dels elements d’aquest triangle mantindrà la seva pròpia singladura fins a retrobar-se finalment i no per tornar, precisament, als paradisos perduts.

Passarem pels aiguamolls creats per la mort del dictador i la conseqüent transició cap a un nou ordre polític que mantindrà intacte la bastida de la dictadura. Ens mourem, com els protagonistes, en una altra tríade d’escenaris: Madrid, Barcelona i Mallorca; això és, el poder absolut, l’emergència de la raó de ser i la calma mítica que ha donat pas als estralls del turisme i tot el que s’ha cobrat en decència humana i col·lectiva.

I movent-se entre aquests dos triangles, una escriptura que sols mira i crida la bellesa sense cap beateria, lluny de la liquiditat i la impostura. Per això hi percebrem el poder revoltós de l’art i, per damunt de tot, el crit espavilador del dir bé, això és, la presència constant de la poesia. Una meravella.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *