marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

25 de març de 2020
0 comentaris

TRES VAQUES SAGRADES: LA CEGA, LA MORTA I LA BLANCA

El millor de les converses que no miren el rellotge i se senten a plaer és que segueixen camins impensats que menen a indrets tan insospitats com esponerosos. Talment ha passat avui conversant amb Jaume Santandreu. De la prevalença de l’economia sobre la vida de les persones, que és el decret dictat pel poder que circula arreu del món per fer front al Covid-19, hem passat al comunisme i al poder indestructible de l’Evangeli, al seu parer ben musculat. I d’aquí a la Teologia de l’Alliberament i a la Teologia de la Pobresa representada per l’admirat bisbe balsarenyenc Pere Casaldàliga, que ja té 92 anys i segueix convivint amb el parkinson a São Felix do Araguaia, al Mato Grosso de Brasil. I del bisbe dels sense terra (el seu lema episcopal és prou aclaridor: “No tenir res, no portar res, no demanar res, no callar i, sobretot, res de matar”) als seus versos. I de la seva àmplia obra el manacorí ha recordat, vés a saber per quines raons, el poema “La vaca blanca”. I d’aquest al poema de Maragall, “La vaca cega” i d’aquesta dissortada, a la tràgica “La vaca morta” d’en Blai nostre, d’en Blai Bonet. Tres vaques sagrades en el confinament gazanenc, per tant. I ve de gust recordar-les, és clar, i recordar tots tres poetes amb prou obra publicada per fer més passador i profitós aquest retir forçat.

La vaca cega

Topant de cap en una i altra soca,
avançant d’esma pel camí de l’aigua,
se’n ve la vaca tota sola. És cega.
D’un cop de roc llançat amb massa traça,
el vailet va buidar-li un ull, i en l’altre
se li ha posat un tel. La vaca és cega.
Ve a abeurar-se a la font com ans solia;
mes no amb el ferm posat d’altres vegades
ni amb ses companyes, no: ve tota sola.
Ses companyes, pels cingles, per les comes,
pel silenci dels prats i en la ribera,
fan dringar l’esquellot mentres pasturen
l’herba fresca a l’atzar… Ella cauria.
Topa de morro en l’esmolada pica
i recula afrontada… Però torna
i abaixa el cap a l’aigua i beu calmosa.
Beu poc, sens gaire set… Després aixeca
al cel, enorme, l’embanyada testa
amb un gran gesto tràgic; parpelleja
damunt les mortes nines, i se’n torna
orfe de llum, sota del sol que crema,
vacil·lant pels camins inoblidables,
brandant llànguidament la llarga cua.

LA VACA MORTA

Camina el carro, feixuc.
Porta una vaca morta.
-És morta?

Porta palla d’ordi encara
la seva son dura,
-És morta.

La caera de la tarda
pels seus ulls desfila i plora.
-És morta.

Les oliveres estranyes,
les eres calbes, les tortes
figueres amb somni obscur.
Les negres figures fortes
dels dos bous agenollats
sota un ponent de taronja.

Camina el carro feixuc
entre les torres del poble.
La sínia treu aigua d’ombra.
Beuen els cavalls llum nova.
-És morta?

Les nines deixen tambors
vells de pergamí antic
a la porta.
La tarda lenta del poble
a defora…
-La vaca és morta!

LA VACA BLANCA

La vaca
blanca,
amb taques
grises. Amb la mirada
indecisament esbalaïda.
Plantada
com un arbre sofrent en el marge tallat.
Les orelles caigudes com una campanada.
I el sol, ennigulat, a l’espatlla;
i l’aigua
com una estora hindú, als seus peus,
tornassolada.

El poema de Casaldàliga és en castellà i jo m’he permès de fer-ne una versió catalana.

I per reblar el clau de vaca i de la vaca, el manacorí que espigola i espipella per les foranes de Marginàlia, el 3 de gener de 1977, en una estada a Burundi, també dedicà un poema a “La vaca” tot rememorant el de Joan Maragall (“una de les primeres enrampades poètiques”) i el de Blai Bonet inclòs en “Entre el coral i l’espiga” (“la meva Bíblia poètica d’aquells anys). “La vaca” de Jaume Santandreu comença així:

Dóna’m, dóna´m llet molsissa
Oh Vaca Reial
-llargues banyes de lira-
Dóna’m llet molsissa Mwambutsa
-vell nom de dinastia-
Oh Vaca reial
-llargues banyes de lira-
On has passat el dia:
A Muremera
-turó dels bons pasturatges,
Ombra d’arbre pels tambors del Rei-
Oh Vaca reial.
I a Mabúga
-planura d’herba fresca-
Oh vaca reial.
Al puig de les aus de presa
-perill de lladres-
Oh Vaca reial.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.