UNA ÀNNERA A LA CIUTAT POSSEÏDA

Que m’imagini una ànnera amb ulleres passejant per la ciutat deserta, coronavirusada, em diu l’amic per telèfon, per fer-me a la idea de com es troba. I de cop se m’acut demanar-li si sota l’ala esquerra l’ànnera hi duia cap diari. No capta la broma, l’amic, o jo no la sé exposar com caldria, que també pot ser.

Ell, de la imatge que em proposa, es queda amb el detall de les ulleres i entre rialles gens dissimulades em diu que no sap si a l’ànnera li quedarien millor unes amb la muntura de carei negra o unes de metàl·liques amb els vidres obscurs com si, a sobre, la pobre bèstia patís d’uveïtis. I a mi m’ha cridat molt més l’atenció que paràs esment en una ànnera per dir-me que està fins a un cert lloc del confinament i que quan baixa a comprar el que necessiten ell i la seva dona se sent estrany, com si els carrers ja no fossin seus, com si amb el temps que fa que només surt per anar a comprar menjar i a la farmàcia, hagués canviat la seva constitució, hagués abandonat la humana i es trobàs en trànsit per ser una altra. I en aquest punt s’ha vist ànnera.

Qualcú li hauria de dir què significa que pensi en una ànnera amb ulleres per explicar la seva extrema incomoditat provocada per un enclaustrament que no acaba d’entendre; quins significats pot tenir. N’és molt, l’amic, de fer voltar els enigmes, dels fenòmens inexplicables i d’estar a l’aguait de qualsevol so que pot ser tractat de paranormal.  Els exorcismes li interessen molt i n’ha parlat amb una bona llista de capellans, d’aquí i de fora. La seva màxima il·lusió seria assistir a un. N’ha estat a punt unes quantes vegades però a darrera hora s’han suspès per causes estranyes, evidentment. I del que més es plany, el bon amic, és de no haver conegut en persona el gran exorcista Gabriele Amorth, capellà italià de Mòdena que en trenta anys va fer més de setanta mil exorcismes. Per això deia que no tenia gens de por al dimoni; que en tot cas era el domini que n’havia de tenir d’ell, tant de cops el va vèncer i, en certa manera, humiliar.

Però l’amic tanmateix segueix rient i posant i llevant ulleres a l’ànnera sense diari davall el braç que es passeja sola com un mussol –o, millor, com una mussola- per la ciutat posseïda pel virus, que segurament és el mateix diable. I és que tant de temps entre quatre parets comença a passar factura.

Afegeix un comentari