marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

23 de març de 2020
0 comentaris

TEMPS SENSE ABRAÇADES

Les abraçades han quedat vetades per culpa del coronavirus. Confinats en els dominis escassos de la nostra particular domesticació, no és possible abraçar-te amb qui voldries per poder rebre l’energia que tant necessites en moments com els actuals gairebé penjats a l’aire. Aïllats, els ritmes del temps varien i tot i que no perdem ni l’orientació ni la coordinació, costa fènyer l’aïllament, per enlloc trobam el manual d’instruccions ni els tutorials internautes per fer més amables les hores enclaustrades.

I de totes les abraçades que no puc fer i que més enyor són les dels meus preceptors. Prendre les criatures i posar-te-les cor amb cor, sense cap mena de dubte és l’expressió màxima d’afecció i, sobretot, la més cabalosa recàrrega de potència vital i estimadora. Al coronavirus maleït mai no li perdonaré el temps de les lliçons magistrals dels meus dos preceptors que m’ha pres.

Ells tenen un pla de feina escolar que segueixen dia a dia per no perdre calada sota l’atenció permanent dels pares. I agraeixen aquesta ordenació temporal perquè els permet no capficar-se gaire en el confinament. Emperò jo no puc rebre les seves classes perquè només es poden fer presencialment perquè el tacte en forma part intrínseca, com la manera de rebre les paraules, que de la boca passen a les mans i d’elles a la boca de totes les sentimentalitats.

Les videocridades no són cap alternativa, és clar. Les feim, evidentment, i més els adults que no ells les aprofitam a la nostra manera; a la manera precoronavirusaire. Ells tanmateix són addictes al tacte per molt familiaritzats que estiguin amb els ginys telemàtics. I te saluden, sí, i amb tres paraules et posen al dia del seu dia emmanillat. I així mateix, el preceptor major, et diu que pensa escriure un conte a partir de la lectura obligada que ha de fer durant els dies de confinament. I el preceptor menor, amb els seu pèl indisciplinat que vol ser einsteinià, t’aconsella que pintis , que empris els colors més vius per espantar la mollor i els conats d’emprenyadura. Sí, et diuen tot això i més però saben que hi falta la pell i la besada, i per això es distreuen i segueixen fent el que feien.

Quedant tots a casa ens en sortirem, clar que sí, però el preu comença a ser molt car.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.