L’AÏLLAMENT LLIURE DE SOLDATS

Frisam que acabi el confinament i en cessar tot d’una enyorarem aquests dies rars que, a força de temor i d’una certa responsabilitat, hem aconseguit naturalitzar. Ningú no nega que en aquest enclaustrament forçat l’agressivitat traülla pels espais poc amplis i amb bona densitat humana, i tots els confinats la mantenen ben lligada perquè no faci estralls. Ningú no ens ha ensenyat a ben passar aquesta casta d’aïllaments, però n’aprenem a escarada demostrant, un cop més, que la persona és adaptativa de mena. I, en aquest sentit, les criatures ens en donen lliçons magistrals.

Com sigui, aquesta vida mig tancada per culpa d’un virus disposat a fer com més mal millor pren un altre caire quan et diuen que un familiar o conegut n’està infectat, i que, per això, és a la UCI fent, ell i el personal sanitari, tot el que poden per escapar del pitjor. El que abans era una mena d’arrest domiciliari que no s’acabava d’entendre perquè no es veien els efectes de prevenció que es pretenien, esdevé un camp de batalla obert on, metafòricament, no callen les bales ni els obusos.

Per això, cal restar a casa i aïllar completament –o gairebé- aquells focus on el virus fa matx. No s’entén que no es decreti el confinament total i es tanquin Madrid i el Principat, per exemple.  Si ho aconsellen els més gran entesos en epidemiologia, per què no els fan cas? Per què s’ha de convertir en decisió política la resolució que dicten els que n’entenen?

I oblidem-nos, això sí, de voler ser soldats en aquesta crisi sanitària. Més valdria, en tot cas, que els soldats deixessin la seva condició i passessin a ser ciutadans rasos disposats a ajudar els altres perquè ho mana la dignitat humana, no cap ordre armada.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *