SETZE TONES DE LLETRES

Just davant seu, a banda i banda de la pantalla de l’ordinador, com si la resguardessin de mals dolents, dos pots de terrissa amb vint-i-cinc elements d’escriptura (llapis, bolígrafs de diversa factura, plomes estilogràfiques, retoladors de punta fina) el de la seva esquerra i trenta-dos al de la dreta. Els compta cada dia un grapat de vegades per molt que no els usi: creu que són els seus parallamps íntims que li eviten enderrocs i calades de foc al rostoll de les seves quimeres. En té d’altres, que no compta, davant el teclat, majoritàriament llapis que empra indistintament quan llegeix, tots junts formant una mena de rai a punt de davallar el riu. No pot llegir sense llapis encara que no sempre anota res en els encapçalaments, peus de pàgina i marges del llibre. Tanmateix, però, de la mar del text sempre en sorgeix una frase, un adjectiu rutilant que sorprèn la lectura acurada i per això mereix un subratllat. El seu llegir no ha de tenir cap mena d’acompanyant sonor en no ser els renous que es congrien en els espais que cloem: un cruixit indiferent, el so d’una gota d’aigua que no existeix en trobar el sòl, una mena de tro molt somort fruit d’una tempesta malaguanyada, la corrua d’una bestiola no identificada. Són les marques que identifiquen aquestes cledes, sol dir-se a ell mateix. Cada habitació té els seus propis sons amb els quals interacciona amb les estances veïnes.

Té les mans a punt de començar a escriure l’article que li han demanat, talment com ho fa un pianista abans d’arrancar la peça, sobre on, quan i com escriu tant les novel·les exitoses com els articles que tanta gent segueix, molts dels quals susciten debats intensos a les xarxes socials. I ho té mal de fer, escriure’l, perquè considera una bajanada el motiu o, si més no, perquè vol donar importància a una accidentalitat sense ventre ni moca. D’altra banda, no vol estendre públicament i impúdica l’escenari i el ritual que desplega per escriure perquè detesta tant els psicologismes com les interpretacions forassenyades de detalls insignificants.

En el fons considera una obscenitat la proposta del seu diari –i encara més per aprofitar la tirada del confinament provocat pel Covid-19- però no s’hi pot negar, que amb el que li paguen s’assegura poder fer front al lloguer del pis que tant estima.

Considera una traïda dir que escriu on es troba –a l’estudi, dins el cotxe, en un bar, fins i tot a l’excusat- deixant-ho tot a l’espontaneïtat i sempre amb el cercador d’internet a punt; que fa tant que escriu, que coneix perfectament la mecànica de fer-ho sense gastar gens d’energia, sense dir excessives coses però deixant les suficients píndoles cultivades per fer veure que més que certeses, hem de cercar permanentment les respostes adients a les preguntes que ens feim des que l’home és bípede. I en trobar el cap de fil, procura estirar-lo lentament perquè no s’espenyi i li apropi el cofret de les essències. En haver dit això ja ho hauria dit tot, però els seus 373 caràcters sense espais no arriben al quart de l’espai que li han demanat.

Continua amb les mans sobre el teclat, com si fos pianista i no recordés la peça que ha d’interpretar sense partitura. Mira el pot de terrissa de la dreta i passa al de l’esquerra, com si les dues llambregades li proporcionessin l’arrancada del text que ha d’escriure abans de mitja hora.

És en tornar la vista al teclat que veu a un grapat de passes la primera cuca molla de l’any. Presumida, com si fos la reina de Saba, sabent que omplirà d’oi l’estudi i qui ha d’escriure l’article amb urgència, travessa l’estança amb parsimònia, segura que no li dirà res i que trobarà on fer un mos i deixar la seva fetor. Fins i tot li fa l’efecte que taral·leja la cançó “Sixteen Tons”, del gran Merle Travis.

Era el cap de fil que anhelava i a partir d’ell escriurà un dels articles més celebrats i comentats sobre som, quan i on escrivia.

Afegeix un comentari