marginàlies

Com sempre, els més perjudicats pel confinament provocat pel coronavirus són les persones que no tenen sostre, les que viuen al carrer; les que no tenen ni dret a confinar-se. Són els invisibles, els intocables d’occident, que ni en una ocasió com aquesta mereixen cap atenció expressa. I farem bé de no oblidar-los. Ni ara ni mai, és clar.

És cert que l’Institut Mallorquí d’Afers Socials ha habilitat el poliesportiu de sant Ferran com a centre d’acollida d’emergència per als que  van caient al carrer durant aquesta crisi sanitària per no saturar més els centres d’atenció a l’exclusió que romanen oberts. El doll de la misèria no s’estronca mai. Tanmateix, dissortadament, els irreductibles del carrer no s’hi atansaran, a sant Ferran. I no cal quantificar-los per arribar a la conclusió que són casos puntuals i, per tant, deixadors de banda. No hem de caure en la trampa de l’estadística: sols que hi hagi una sola persona que faci del carrer el seu refugi, és motiu de rebel·lió.

A Can Gazà, per recomanació del nostre metge de capçalera, els residents estan confinats des de dijous dia 12. I saben que, en el fons, són uns privilegiats perquè tenen dues quarterades per respirar a plaer i un equip que vetlla per ells constantment. Accepten el confinament perquè estan inquiets en ser conscients que són el primer objectiu dels virus maleït per totes les xacres que arrosseguen. Estrany en ells, accepten la resignació com a part del seu procés de millora. I tenen molt present els companys de marginàlia que no han tingut la seva sort.