EL VERTIGEN DE LA FANTASIA

Un horabaixa sencer amb Aleksandr Puixkin i la seva joia “Eugeni Oneguin” memorablement traduïda per Arnau Barios i editada per Club Editor, vol dir vèncer la insipidesa imposada. En temps de confinament i estupor, llegir i atendre aquesta obrassa obre finestrals i desplega tota l’escala de colors i també de valors, dit sia amb tota intenció.
Ens diu Puixkin que:

Sóc nat per una vida reposada,
per la quietud de la natura;
al camp, la lira sona reforçada,
la dèria de crear és mes pura.

I des de la natura més productiva ens parla d’ell, d’Eugeni Oneguin –“el meu extravagant incorregible”- de Lenski, d’Olga, de Tatiana, dels amors que no troben parió, de la folgança fulgurant del jovent, dels estaments i la seva buidor, de poetes que viuen els versos, de poetastres que malbaraten les paraules, de la vida, en definitiva, que amb excessiva freqüència passa de llis, sense deixar petja, i d’altres la desatenem de manera irresponsable. I també parla de la mort, de les persones que la menystenen i de les que hi conviuen permanentment. En aquest sentit, el relat del duel entre Oneguin i Lenski, que acaba amb la mort del segon, és memorable. Voldrà l’atzar que Puixkin mori, precisament, a conseqüència d’un duel.

I posa messions definitives per la creativitat en tots els ordres de la vida:

Però és ben trist qui ho preveu tot,
sense el vertigen de la fantasia,
Qui troba traduïts i odia
cada actitud i cada mot,
qui a còpia d’experiència es torna fred,
qui mai no es deixa anar: no s’ho permet!

Parla directe al lector, Puixkin, cridant-li l’atenció quan ho considera necessari, ajudant-lo a entrar en aquest riu de cabalós de versos i vida, sense abandonar-lo en cap moment; fent-li parar esment en els detalls que personalitzen l’existència, com per exemple:

Als marges, veu uns traços fets
amb el seu llapis. Pot trobar-hi
que Oneguin, en un gest involuntari,
hi ensenya l’ànima, els seus trets,
amb un guixot, amb una observació
o un signe d’interrogació.

I si per ajudar a pair tanta meravella, demanam a Scarlatti que ens hi ajudi, el confinament per un virus que fa befa de la nostra supèrbia no serà tan aïllant.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *