marginàlies

Jaume Mateu i Martí des dels marges atalaiats de l’illa, de les lletres i de les vides mòltes

17 de març de 2020
0 comentaris

EL VERTIGEN DE LA FANTASIA

Un horabaixa sencer amb Aleksandr Puixkin i la seva joia “Eugeni Oneguin” memorablement traduïda per Arnau Barios i editada per Club Editor, vol dir vèncer la insipidesa imposada. En temps de confinament i estupor, llegir i atendre aquesta obrassa obre finestrals i desplega tota l’escala de colors i també de valors, dit sia amb tota intenció.
Ens diu Puixkin que:

Sóc nat per una vida reposada,
per la quietud de la natura;
al camp, la lira sona reforçada,
la dèria de crear és mes pura.

I des de la natura més productiva ens parla d’ell, d’Eugeni Oneguin –“el meu extravagant incorregible”- de Lenski, d’Olga, de Tatiana, dels amors que no troben parió, de la folgança fulgurant del jovent, dels estaments i la seva buidor, de poetes que viuen els versos, de poetastres que malbaraten les paraules, de la vida, en definitiva, que amb excessiva freqüència passa de llis, sense deixar petja, i d’altres la desatenem de manera irresponsable. I també parla de la mort, de les persones que la menystenen i de les que hi conviuen permanentment. En aquest sentit, el relat del duel entre Oneguin i Lenski, que acaba amb la mort del segon, és memorable. Voldrà l’atzar que Puixkin mori, precisament, a conseqüència d’un duel.

I posa messions definitives per la creativitat en tots els ordres de la vida:

Però és ben trist qui ho preveu tot,
sense el vertigen de la fantasia,
Qui troba traduïts i odia
cada actitud i cada mot,
qui a còpia d’experiència es torna fred,
qui mai no es deixa anar: no s’ho permet!

Parla directe al lector, Puixkin, cridant-li l’atenció quan ho considera necessari, ajudant-lo a entrar en aquest riu de cabalós de versos i vida, sense abandonar-lo en cap moment; fent-li parar esment en els detalls que personalitzen l’existència, com per exemple:

Als marges, veu uns traços fets
amb el seu llapis. Pot trobar-hi
que Oneguin, en un gest involuntari,
hi ensenya l’ànima, els seus trets,
amb un guixot, amb una observació
o un signe d’interrogació.

I si per ajudar a pair tanta meravella, demanam a Scarlatti que ens hi ajudi, el confinament per un virus que fa befa de la nostra supèrbia no serà tan aïllant.


Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *

Aquest lloc està protegit per reCAPTCHA i s’apliquen la política de privadesa i les condicions del servei de Google.