Es nota el front entapissat de banderes abatudes que enyoren la mar.
El rictus àcid, el barret que flastoma, les mans de lladregot d’antany, els dits sense tumbaga.
Camina sense passar, desertor del temps, company inseparable de la misantropia.
Voldria poder escoltar el que li diu a cau d’orella cada instant però només sent el xiulet persistent de la indolència, el ressò intractable dels renecs, l’eco de l’insultador que no el deixa dormir sota el banc de la plaça on les nines passen del gronxador als besos aspres sense solució de continuïtat.
Sempre havia pensat que totes les mars eren seves i de la seva inveterada solitud fins que les ones li deixaren tres morts a la cala que també considerava seva i de mitja dotzena de pins que jugaven a toc i pam amb l’aigua.
Camina sense passar, el vianant que sembla una bubota, i tothom li cedeix el pas, no fos cas fos l’ambaixador de l’àngel exterminador.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!