N’ARANYÓ

Havia arribat prest a la cita i decidí de fer un beure abans de presentar-se al bufet d’advocats. En el bar estret que entrà, hi havia poques taules i a la que esguardava l’entrada, tres homes vells parlaven baixet, com si compartissin un secret infantil. Els únics clients

Ell quedà al tasser i, en haver demanat el cafè, de cop, sentí l’apressant necessitat d’atendre la conversa extremadament silent que mantenien els tres vells. No li arribaven netes les paraules i s’afanyà a concentrar-s’hi, cloent juganerament els ulls. I es fa produir el prodigi.

El vell de la barba curosament retallada contava als altres dos que el miraven esparverats que ell, de petit, havia vist al seu poble un home d’aspecte simiesc, però de tracte amabilíssim, que els hiverns vestia camiseta imperi, calçons curts i sandàlies, i els estiu amb barret, abric,  guants i botes altes. Compareixia d’improvís a la plaça del poble i amb la seva veu melodiosa i clara deia paraules inventades però que tothom entenia. Contava i contava, sense seguir cap fil, però el que deia era com una cançó agomboladora i entenent. I quan a la plaça ja eren nombrosos els nins i els grans que l’escoltaven, grimpava per la paret de la Sala, teixia una mena de teranyina, s’hi asseia i des d’aquell tron seguia encantant qui l’escoltava. I en acabat el relat, replegava la teranyina com qui plega veles, agraïa els aplaudiments i se’n tornava.

Ningú mai no li va demanar d’on venia, ni què nomia –n’Aranyó, li deien, per com grimpava i teixia- ni perquè no vestia segons l’estació. Tenia més de moneia que de persona, però mai no infongué por a ningú. Els menuts, des dels que anaven de grapes fins als que ja calçaven calçons llargs tot l’any, es delien per sentir-lo contenint l’alè. Mai no tocà ningú ni ningú s’atreví a tocar-lo a ell; no en tenien necessitat.

I quan estava decidit a demanar al vell contador que li digués alguna de les paraules que s’inventava i que tothom entenia, s’adonà que feia deu minuts tard a la cita.

 

Afegeix un comentari