marginàlies

Després d’una migdiada que li havia deixat un perfum de mal de cap molest, s’ha fet un cafè ben carregat i ha entrat a l’estudi. Sobre la taula gran, un grapat de llibres que, per distintes raons, havia de llegir en uns dies. Els dos que tenia més a l’abast -la novel·la del seu amic de l’ànima esperada per tothom i el poemari d’un autor que no tractava però que seguia de prop- el miraven amb juguera i li picaven l’ullet per ser els primers a ser llegits. Però si ho feia, s’hi encantaria massa i necessitava temps per llegir el recull de contes i la novel·la que havia de recensionar urgentment.

D’altra banda, havia quedat amb l’editora que aquella mateixa setmana li lliuraria el seu text si volia que sortís per la tardor, i encara l’havia de polir, per molt de ribot que ja li hagués passat. Li havia costat molt convèncer-la perquè l’hi editàs, i hi va consentir a canvi que hi fes uns canvis que a ella li semblaven imprescindibles per fer del relat un cos tan potent com sensible i que ell considerava que desvirtuaven el sentit final del text. Però calia que publicàs perquè ja feia dos anys que no presentava cap obra i per mantenir-se entre els autors més considerats -estava disposat a fer el que fos per aconseguir-ho- no podia deixar passar tant de temps entre obra i obra. La regularitat en l’edició, es deia a ell mateix, és clau en el reconeixement tant del gremi -un niu d’escurçons creguts i escorpins envanits, considerava- com del públic que, en general, es deixava convèncer pels mostradors de les llibreries petites, grans i enormes. Era conscient que ell no feia literatura d’aparador, raó per la qual s’afanyava a fer mengívola la seva escriptura soberga i, amb excessiva freqüència, esburbada, li deia sense voltar gens la seva editora.

Havent-se acabat el cafè prengué el llibre de contes que havia de recensionar, d’un autor que feia passes decidides per convertir-se en escriptor de referència, que s’havia guanyat a pols el respecte de tothom -era una manera de parlar- a força de treballar fins a l’extenuació i sense concedir res als corrents que es volien imposar. La primera narració, però, anava d’un autor en hores baixes i en edat provecta que es dol de no haver estat suficientment reconegut. I tot d’una pensà en ell, que no podia dir que estigués en hores baixes ni que fos vell, però que sí reconeixia que no se li feia el cas crític i públic que la seva literatura mereixia. Per això, per sentir-se al·ludit, decidí de deixar momentàniament els contes de l’autor consagrat i anar a la novel·la d’una jove promesa.

L’autora s’havia estrenat feia un any amb una novel·la fresca i canalla, ben tramada i contada, que havia causat veritable sensació en el món editorial i llibreter. L’editorial no s’havia afanyat gaire a promocionar-la i va ser el boca-orella la que tragué la novel·la de l’anonimat i en pocs mesos se’n feren tres edicions, una fita extraordinària en una empresa petita. Per això, hi anava ben preparat per deixar-se prendre per l’atmosfera que l’autora aconseguí teixir en la primera novel·la. Però li bastà el primer paràgraf per saber que l’autora parlaria d’una escriptora jove com ella, amb les idees literàries molt clares, com ella, i de les dificultats que trobava per donar curs a la seva creativitat per ser dona i jove.

Tants d’escriptors en dificultats no podien conviure harmònicament en tant poc espai i, a més, impedien poder fer una recensió justa dels dos textos compromesos. Per tant, calia desembafar-se de tantes vicissituds escripturístiques que alteraven perillosament la vanitat a prova de ciclogènesi explosiva dels escriptors menys dotats per fer literatura de qualitat. I el millor antídot a tanta intoxicació considerà que era fer el relat de la darrera conversa que havia tingut amb la seva editora.