L’ESPORTIU I EL PUSIL·LÀNIME

Abalconat sobre la ciutat que tant estima, per molt que darrerament la trobi brutanxeta i que no hi vulgui viure perquè considera que el xucla, només sent la coïssor de la melangia dels estúpids. Tot el panorama esplendorós que abasta amb la mirada no li fa cap altre efecte que el reveixinament de la pena que li pren tota voluntat que no sigui el desig incontenible de convertir-se en la part més insubstancial de la pols. Mira sense atendre res i deixa que les ombres marquin la intensitat de la llum poc disposada a estamenejar-lo, a dir-li que ella és amb qui vol ser un cop alliberada del seu estimar estugós. És carn abatuda de bolero, li deia ella sempre seguit, un encongit malaltís i emmalaltidor que cridava tostemps la malastrugança; un pocapena que feia més pels anys sangonosos del general per la gràcia de déu que no pels aires pol·luents que corren ara.

Des del terrat privilegiat de casa seva admira la ciutat un temps admirable i que ell no vol respirar, enyora qui més delejava a la seva atribolada manera i es diu que no en tornarà a trobar cap altra que la iguali. L’esportiu que el transforma i que domina com si no hagués fet altra cosa en la vida que conduir-lo, ja no li servirà d’esca, es diu mirant-se les marques que li deixaren en els canells la corda amb què ella li fermà les mans fa dos dies per poder desplegar el seu ampli repertori de jocs. Tanmateix no resistí cap assalt, ell: el prengué ben fort l’ansietat i la por, el veritable pànic a no sentir-se res nu com estava i a mercè d’ella, i li implorà que el desfermàs. Ella ho va fer després de vestir-se lentament, sense cap paraula. Des lligat, sortí de casa seva sense pegar cap portada. El vendrà demà mateix, a l’esportiu. Si no és amb ella, no vol presumir més. I ella se n’ha anat de devora ell per no tornar-lo a mirar de cara.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *