L’ESGLAI DE LA DAMA NORANTINA

Deia son pare que n’hi ha molts per tot que són com l’ase d’Artà, que en veure el bastaix ja suen. Ho diu de la butaca estant de l’hospital on es recupera d’un infart cerebral lleu que li ha afectat la part esquerre del cos. No sap ben bé perquè ha dit la sentència, se li ha acudit de cop enmig d’una conversa que no s’adiu gens amb la dita. Se n’adona, de la volada incontrolada de la pensa, i per un instant es troba perduda. No obstant, encara es troba recursos per reconduir la marrada i afegeix que son pare era molt dels adagis, que els sabia tots i que ara se’n penedeix de no haver-los sabut preservar.

Li falten set mesos per fer els noranta-quatre anys, a la dama, i és la primera vegada que fa nit a un hospital. Sap que és a territori desconegut i s’acomoda a tot, a més de tractar amb una educació d’altre temps el personal que l’atén amb força amabilitat. Procura no donar creu, ho diu la seva mirada lleugerament esbalaïda. Tota la vida atenen els altres i ara no consent que hagin d’estar per ella.

Adesiara reclina el cap al respatller de la butaca i acluca els ulls. Sa germana –vuitanta-set anys hiperactius- en veure el seu posat absent frisa de demanar-li si té son i ella li diu que no. Aleshores, què fas amb els ulls tancats i el cap reclinat, li torna a demanar. Pens, ves què he de fer, retopa la dama norantina. I somriu picardiosament en endevinar què li preguntarà sa germana acte seguit. En no fer-ho, la mira fixament i amplia confiadament el somriure.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *