ELS JOCS DEL LLEDONER

El lledoner que vigila i oxigena la llar dels meus preceptors, avui, havent dinat, els ha acollit com en els dies de calda, que celebram la seva ombra agomboladora. En acaronar-li el tronc m’ha semblat sentir-li la saba inquieta, ostensiblement agitada; com si em digués que no sap com tractar aquest temps esvalotat, estrany i poca-solta, fins i tot, que en ple mes de febrer ens estaca a l’abril.

És jove, el lledoner, poc més de trenta anys i comença a dubtar que amb tant d’estrès climàtic no pugui arribar a celebrar els cinc-cents que porta marcats a la seva constitució. I en veure el preceptor menor que juga a fer uns macarrons exquisits a la corona de pedra de la seva soca, s’esgarrifa tot pensant en el futur mortalment tòxic que l’espera si no canviam dràsticament tot retornant al seny que hem perdut per voler tenir de tot sense necessitar ni una vuitena part del que acumulam irresponsablement.

No són bromes, clar, per molt que l’enze Trump i els qui li riuen les animalades se’n foti de com matam l’atmosfera. Tota exageració referida a les conseqüències del canvi climàtic que hem provocat esdevenen innocentades davant el panorama més galdós dels molts que ens esperen.

Ho entén molt bé, el preceptor major, que, allargat a l’hamaca, juga a ser pèsol i el coi bajoca. En veure’l com frueix d’un joc tan elemental, em pica l’ullet, el lledoner, i em diu que, per això i per altres raons no gens menyspreables que ara no venen al cas, mai no s’ha penedit de defugir els boscos. Ni de fer part activa de la pagesia en fer la millor fusta per a les forques.

Afegeix un comentari