Blaumut acaba d’editar el seu quart disc, “0001”, un gran treball tant per als blaumutants com per als que encara no coneixen el seu influx aviador d’exquisideses.
Després d’escoltar-lo per primera vegada i d’una tibada, sense esperar a pair-lo com reclama, per intentar definir tot allò que m’ha fet sentir, se m’ha acudit de fer una mena de collage amb escapçalls de les 12 cançons amb lletra i aquest és el resultat:
Defugint el dolor d’una bala perduda sentim l’olor de pa que fa la son, tot demanant-nos si va ser primer la solitud o, potser, l’ou. Com les gotes que ens fan de mirall, veiem clarament que, ara com ara, la veritat és una cançó. I en el punt des d’on parteix l’onada, seguim el fil de les paraules, el camp on les sembrem, el rastre d’una gota, la flor d’un pensament i la placidesa retratada d’aquest instant precís. Quan el ball cessa de cop, del silenci en fem un bon moment per escoltar l’art de la companyia grata i el millor indret per desfer els llavis, la saliva i el son que fan un petó. Lluny del punt del no-retorn canviaríem memòria per un cel obert del que en pogués ploure la sort de poder menjar el mateix pa que ens encantà i veure com es dilueix la línia de tot plegat.
I tot això, i ara ja ho dic jo, en una platja que canta per concentrar el plany de la terra profanada per la desídia i la maldat de la bèstia més bèstia, la humana, que natura ha parit.
Sentint aquest “0001” de Blaumut esdevenim els macolins que fan cantar l’ona.
Us ha agradat aquest article? Compartiu-lo!