EL CAP A PUNT DE FER OLI

Li pesa com una mola, el cap, i té la sensació que les cames són de fang, com els ídols que enreden els incauts i els innocents i els fan caure en el llot del menyspreu.  És com si hi dugués una corona més d’espines que reial, en el cap, i just enmig de les celles hi tingués una enclusa que martellegen despietadament els sicaris dels dolents més pudents. Cada cop esdevé anella d’una cadena que estreny la clepsa o la prem amb la força d’una biga de tafona. I de la premsada no en surt res, ni gota testimonial; només la recança de no poder lluitar contra la bèstia.

I encara que el millor remei sigui tancar-se a les fosques a la cambra més recòndita on els sorolls no hi saben arribar o hi arriben rebentats, el pacient del cap a punt de rebentar cercarà aixopluc en la música que més l’apaivaga en entrar-hi sense cap mirament per remoure-li els punts més sensibles que negligeix amb excessiva freqüència. I mentre pensa qui el pot acompanyar en el mal de cap que l’ansieja es topa amb els llibres que l’esperen des de fa dies i els mira amb l’empegueïment de qui sap que ha quedat malament i no es tropa a mà cap tipus d’excusa conforme. I s’enreda amb els versos de qui li coneix els laberints i els aiguamolls i per un instant no se sent el cap a punt de fer oli. Un miratge, certament.

Afegeix un comentari

Deixa un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *